La ferida de Txernòbil

Aquell aire retro sobrevola aquests nous temps bèl·lics. Aquella emoció antiga esquitxa les xarxes, aquella gran comunitat compartint captures del moment i micropensaments: busquem analogies en altres experiències viscudes o que ens han impactat i ens n’anem a records del teló d’acer, al bombardeig de Londres del 1940, a les velles guerres mundials. De Hitler.

 Altres pors revifades se centren avui en Txernòbil, aquella ferida del mal dorment en les restes de la central nuclear que va sembrar el terror el 1986 amb l’accident que va segar desenes de milers de vides i va marcar per sempre milions de persones, la seva salut, el seu futur, i el de la natura irradiada. Txernòbil va esglaiar una generació, però va hipotecar l’esperança de vida d’altres amb el seu verí. Els més joves van poder connectar lleugerament amb la història de la catàstrofe nuclear amb el revival de l’accident en el format audiovisual amb la sèrie a HBO, i els altres, recordar-la. Txernòbil i la seva fragilitat torna com un malson amb l’ocupació russa de la central. ¿Per què s’ha d’ocupar un polvorí de memòria infame? Txernòbil s’ha convertit en una arma que tenalla la nostra imaginació.

Quan comença una guerra

Seguim l’evolució de la guerra a través d’un bombardeig d’informació en què els directes informatius de les webs són una pluja de metralla que ens interpel·la. Cada entrada, una bala directa a la nostra emoció, encara perplexa, desorientada, intentant buscar refugi, respostes, una cuirassa de protecció o ideant una rèplica.

Les primeres hores de l’atac són les més confuses. ¿Quan ha començat exactament la guerra? ¿Què diferencia una guerra d’una invasió, un atac d’una maniobra militar?. Com davant els primers casos d’una epidèmia, les primeres notícies fan aflorar el desconcert, la divagació, frenètica, per donar el punt exacte de transcendència del que passa i prendre decisions adequades. Guants de plàstic, mascaretes, tocs de queda, confinaments, quarantenes: res d’això i tot alhora s’amunteguen en la imaginació per saltar, de sobte, a la nostra quotidianitat.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Superem a poc a poc la sisena onada de covid però les amenaces continuen pesant sobre la humanitat en una altra escala. Les grans guerres del segle XX ja van tenir un impacte global, tot i que els seus efectes van ser diferits segons les relacions comercials, la distància de les fronteres, els blocs dels contendents. La invasió de Rússia ens ha violentat a tots des del minut u i n’experimentem els efectes a diferent escala, sí, però en temps real. 

Aquest afegitó del «no s’ha vist mai en la història» que deixen anar els líders polítics, des de Biden a Putin, en els seus intercanvis dialèctics després de les amenaces i les rèpliques, té molt de la fanfarroneria del llenguatge bèl·lic, d’estratègia per frenar el contrari. Però les paraules no són vent ara, amb tropes i ciutats bombardejades, amb una nova onada de refugiats. La mesura del veritable terror el dona la translació visual de la silueta de la inestable nuclear de Txernòbil, aquí i ara.