Caiguda i recuperació dels béns comuns

La recuperació actual dels béns comuns, tant en el món acadèmic com en el llenguatge polític o en l’àmbit de la gestió, demostra que hi ha quelcom més enllà d’aquesta falsa dicotomia. I la manera de fer visible aquesta recuperació és observar el seu llegat en l’economia, en la política o en els moviments socials. En el passat, aquesta anàlisi ens permetria observar el paper notable de la comunitat en la gestió compartida de sèquies, molins o boscos i la seva empremta en el dret romà. En el present, seguir la presència dels comuns convidaria a prestar atenció a noves dinàmiques de participació col•lectiva, a nous projectes que van de la gestió dels espais de lleure i joc, als serveis de suport comunitari, a la Wikipedia o als nous espais urbans reapropiats per part dels ciutadans.  

La història però ens diu que la comunitat ha estat progressivament arraconada sota les ideologies de l’estat i del mercat. I que això s’ha fet en nom de principis aparentment incontrovertibles: l’eficiència, la justícia o fins i tot l’equitat. I si no fos així? I si la recuperació de la nostra vida comunitària no només fos un avenç social sinó una font de creixement personal: un mode de vida més connectat a les nostres necessitats psicològiques i socials? I és que ja sabem que la felicitat difícilment arriba en solitud. Des de la tradició japonesa de l’Ikigai que es pregunta sobre la vida que mereix ser viscuda i la seva relació amb la longevitat; fins als estudis sobre la felicitat de Harvard, tot indica que el nostre benestar personal acostuma a arribar en la presència dels altres, en l’elaboració de nocions personals de propòsit, de servei i d’utilitat al bé comú. 

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

No cal anar a les estadístiques per observar com la nostra societat pateix un encongiment progressiu de les relacions socials. El nostre sistema econòmic, i amb ell el món social que construïm, ens individualitza, ens separa de la resta i ens empeny cap a models de vida i consum cada cop més centrats en nosaltres mateixos. D’aquí a l’epidèmia de solitud que es dispara entre adolescents hipercomunicats i hiperaïllats només hi va un pas. El moviment pels comuns tracta, doncs, de dur la perspectiva comunitària a la gestió dels béns col•lectius. Tracta de redescobrir el paper de la comunitat per tal d’ajudar a fer models de societat compatibles amb les necessitats psicosocials i amb les necessitats de l’entorn. 

Les limitacions d’aquesta participació comunitària en la vida col•lectiva han estat tractades des de molts vessants. Realment és factible? Tenim la capacitat, l’expertesa, el temps? La recuperació dels béns comuns no planteja el bandejament de l’estat ni la desaparició del mercat. Ni Marx blasmava l’esperit emprenedor dels empresaris ni Adam Smith volia suprimir l’estat. L’actual moviment de recuperació dels béns comuns el que pretén fer és obrir l’espectre d’opcions a un tercer model de gestió, d’estar en el planeta i de viure en comunitat. Pretén, bàsicament, enriquir el debat sobre els límits del mercat i de l’estat. A això hem dedicat amb en Joan Carrera el darrer quadern de la col•lecció Cristianisme i Justícia 'Recuperar els béns comuns, reivindicar el bon viure'. Els comuns com a espai d’innovació, de reflexió i com a via per recuperar un sentit de propòsit col·lectiu que molts persegueixen, però molts menys han analitzat.