Els nostres cossos no són camp de batalla

Dijous passat, mentre em preparava per assistir al Congrés com qualsevol altre dia de ple, vaig sentir a la ràdio que havia esclatat el malson a Ucraïna. Putin havia decidit atacar. La guerra sempre és el fracàs de la política, del diàleg, de la negociació, de la diplomàcia.

 La tristesa es va apropiar de mi, i de manera inconscient les vaig recordar. No me les trec del cap des d’aleshores. ’Women in Black’. Les Dones de Negre. Les valentes feministes i pacifistes que protesten contra l’ocupació i la violació dels drets humans de l’exèrcit israelià a Palestina. I com elles, tantes. Això no significa que les dones siguem pacifistes per naturalesa, ni que no hàgim participat en els conflictes bèl·lics. Ho hem fet, sens dubte. 

Històricament les dones, també alguns homes, hem liderat moviments en contra dels conflictes bèl·lics. Segurament, perquè som nosaltres les que donem vida a la humanitat. Com deia la psicòloga catalana Victòria Sau, «cada ésser humà mort o mutilat ha nascut d’una dona, la qual no el va concebre, gestar, parir i educar suposadament per a això». Però també conscients que nosaltres, les dones, som utilitzades com a botí de guerra.

La violació de dones i nenes suposa una estratègia de guerra consentida pels bàndols en conflicte. Succeeix des de l’antiguitat. N’hi ha prou amb recordar el rapte de les savines o el missatge llançat als aqueus, a ‘La Ilíada’: «que ningú s’afanyi a tornar encara a casa abans de ficar-se al llit amb la dona d’algun dels troians». La violència sexual és l’acte final d’humiliació als vençuts. I el camp de batalla és el cos de les dones. Forma part de l’imaginari patriarcal. Així succeïa en els textos homèrics i així ho denuncia Amnistia Internacional en l’actualitat.

Però la violència sexual que pateixen les dones i nenes no comença i acaba en els conflictes bèl·lics. Desgraciadament, persisteix durant les missions de pau. I és que el cos femení és considerat un cos de conquesta no només per als vencedors, sinó també per als pacificadors, els qui en moltes ocasions violen dones i nenes a canvi de menjar o petites quantitats de diners. El 2019, la revista ‘International Peacekeeping’ va publicar una investigació en la qual va treure a la llum que més de 2.000 dones, moltes d’elles menors, havien patit abusos sexuals per part de les forces de pau desplegades per les Nacions Unides, entre 2004 i 2017. No oblidem que, en circumstàncies normals, sense guerres declarades, les denúncies per violència masclista suposen únicament el 25% del total.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Lamentablement, la violació sistemàtica de dones i nenes en els processos de pacificació és una altra de les conseqüències del patriarcat. El sistema dominant mundial que no entén de fronteres. Qualsevol conflicte bèl·lic és un acte de brutalitat indiscriminada per a la població en general, en que el patriarcat incrementa la violència de control a què sotmet les dones.

Per tot això, des de dijous passat la tristesa m’acompanya, i la impotència de saber que després seran ells, els mateixos que van obrir el foc, els que segellaran la pau. Sense elles, sense nosaltres, sense les dones, sense la meitat de la humanitat.