La guerra de l’energia

No hi ha explicació lògica per a la invasió, excepte que es tracti d’un nou moviment de la partida d’escacs que el president rus juga a Europa, un dels moviments mestres del qual va ser l’execució el 2006 del dissident Aleksandr Litvinenko, que va morir a causa de la desintegració radioactiva d’una petita quantitat de poloni-210 que li havien posat al te. Ha sigut l’execució més cara de la història, perquè la síntesi del Po-210 va requerir un reactor nuclear i va costar entre un i deu milions de dòlars. En aquest article apuntava que una de les raons per a un dispendi tan alt era mostrar la tenebrosa cara de la radioactivitat. 

L’atroç agonia de Litvinenko, televisada durant tres setmanes, sens dubte devia tenir efectes devastadors en la percepció social de l’energia nuclear, l’ús de la qual està avui en declivi a la Unió Europea: Alemanya tancarà les últimes centrals nuclears el 2022, mentre que França, país líder en el desenvolupament de tecnologia nuclear des que Frédéric Joliot-Curie, gendre de Marie Curie, va convèncer el general De Gaulle que la clau per aconseguir la independència energètica del país estava en l’energia nuclear, planeja reduir-ne la dependència des del 70% actual al 50% el 2035. 

El desenvolupament de les energies renovables encara no ha avançat prou per substituir l’energia obtinguda a les plantes nuclears, però la societat no espera. La nostra vida necessita grans quantitats d’energia per al transport, el comerç, la indústria, les explotacions agrícoles i els usos domèstics. ¿I quin país és el principal subministrador d’energia no nuclear als països centreeuropeus? Rússia. Poc importa que aquesta energia provingui dels combustibles fòssils, causants de l’efecte hivernacle, n’hi ha prou que no provingui de la maleïda energia nuclear; l’exemple més terrible dels seus efectes és a la mateixa Ucraïna, país on hi ha ubicada la central nuclear en què va tenir lloc l’accident nuclear més gran de la història: Txernòbil. Tampoc sembla importar que aquest accident fos el resultat de la desastrosa gestió que es va fer en l’imperi soviètic que estava col·lapsant; o que a França, el país que ha produït la quantitat d’energia més gran en plantes nuclears, no hi hagi hagut cap accident rellevant en els gairebé 80 anys del seu ús.  

L’energia nuclear pot oferir-nos una solució temporal als nostres problemes energètics, però hem de ser conscients dels seus perills. D’entrada, els processos de desintegració nuclear impliquen ingents quantitats d’energia, cosa que la fa molt atractiva, però també molt difícil de controlar. En una reacció de fissió nuclear (per exemple, la ruptura d’un àtom d’urani) té lloc la pèrdua d’una petitíssima quantitat de massa (Δm) que es transforma en energia, E, al multiplicar-la per la velocitat de la llum al quadrat, segons l’equació proposada per Einstein: E = Δm.c². Una vegada que comença una reacció nuclear, el procés es propaga per un mecanisme de reacció en cadena alimentat per neutrons, cosa que en dificulta el control. Per acabar, els productes de les reaccions nuclears són també radioactius: els famosos residus que seguiran actius durant segles. 

Notícies relacionades

Els experts veuen en l’energia nuclear un pedaç per a la descarbonització

La paralització del Nord Stream 2 costarà milers de milions a Gazprom

És evident que l’energia nuclear té una cara fosca, com la té, per exemple, el transport per carretera, que causa milions de víctimes a l’any, i malgrat això no ens hem plantejat prescindir-ne. El fet decisiu és que l’alternativa és estar en mans de sàtrapes megalòmans com el president rus o els no menys terribles líders dels països del Golf, que massacren la població iemenita des de fa anys i no respecten els drets de les dones.  

Estudiant a fons els processos implicats es poden arribar a controlar les reaccions nuclears i els residus. Però no sembla viable que arribem a entendre, i molt menys controlar, la ment dels criminals dirigents dels països que tenen les reserves de combustibles fòssils més grans.