Mestres

I altres mestres més pròximes, almenys físicament, però igualment envoltades d’històries. La meva mare, que hauria volgut ser veterinària i que va acabar treballant en una fàbrica de sostenidors. L’amiga amb qui tantes vegades hem recorregut, de nit i agafades del braç, la zona industrial als afores del poble que havíem de travessar per poder tornar a casa. La besàvia, que va aprendre a llegir i a parlar castellà sola. L’amiga que em va dir que érem germanes després de tota una tarda llegint un manuscrit que era com un temple en construcció. La meva sogra, que mentre pela caquis explica com va arribar d’adolescent amb una maleta de cartró a una mà i la del seu germà en l’altra. I sobretot, l’àvia, que va morir fa un any i un mes, i que va viure la seva història sense gairebé adonar-se que era un mar d’aigües càlides amb un rumor dolç i constant que allotjava tanta vida, i que sempre m’agafava la mà quan anava a veure-la i que un dia, gairebé com si fos un secret, em va preguntar si érem amigues. Tantes mestres en les quals reflectir-se i buscar, moltes vegades inútilment, la millor versió d’una mateixa.