Comiat Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No serà l’última ‘florada’ de Pau Riba
El Barnasants sempre va ser, per al Pau, casa seva. I així continuarà sent per a ell i tota la família musical que l’envolta
La majoria d’institucions, poders i indústries culturals d’aquest país van viure d’esquena al mestre
Una de les cançons més transgressores del meu estimat Pau Riba, des d’un punt de vista musical, literari i ideològic és, probablement també, una de les millors per acomiadar-lo tal com es mereix: amb un somriure. Entre campanades de missa burgesa i pútrida, i amb una melodia que recorda, inevitablement, ‘La Dama d’Aragó –una de les moltes habilitats del Pau: recuperar i reinterpretar la tradició i el folklore propi i local, quilòmetre zero que en diríem ara, com a eina per trencar les cadenes i convertir-se en universals i galàctics–, emergia la seva veu per cantar-nos «Pel racó de l’hora baixa /Al seu cor és pongué el sol /Els seus ulls ja no respiren /I els seus llavis s’han glaçat».
Parlo, és clar, de la cançó ‘Ja s’ha mort la besàvia’, que es troba dins del reconegut i oftalmològic, generacionalment parlant, disc ‘Dioptria’. Es tracta d’un poema en tota regla, que, amb la cruesa absoluta i alhora gran sensibilitat que caracteritza en Pau, parla de la mort i la vida, que és, probablement, el tema més complicat de tractar literàriament i humanament, sense caure en la cursileria fàcil i conservadora. Sense estalviar-se ni un gram de crítica cap a la moral judeocristiana encara avui present, però especialment dura el 1970 –l’any de la publicació–, Riba ens ve a dir que s’ha d’assumir que la vida va d’això: naixem, creixem, ens reproduïm –uns més que d’altres– i ens morim. I ‘chimpún’.
Com no podia ser de cap altra manera venint d’ell, en Pau la canta amb aquell aire tan seu, que era capaç de deixar anar versos duríssims –veritables cops de puny a l’statu quo imperant–, com qui no vol la cosa. És així, per exemple, que ens deixa anar en la mateixa cançó: «Ahir és va morir la besàvia /L’àvia també s’ha de morir /La mort de la mare és prepara /I tu, more’t pels teus fills!».
És aquest vitalisme inesgotable; és aquest sentit de l’humor trapella i aquesta ironia àcida i corrosiva; és aquesta necessitat d’esquinçar la ’santíssima cultureta catalana’ i les incoherències del sistema de valors dominant, fruit de l’hegemonia cultural conservadora, per fer un món totalment nou; són aquestes ànsies de viure i de provar l’absolut; tot el que va fer que en Pau tingués, al llarg de tota la seva trajectòria, una vida tan rica com difícil, artísticament parlant. Hem de ser honestos: la realitat és que, malgrat els tuits, els reportatges i el reconeixements que pugui rebre aquests dies –i que, evidentment, seran tan merescuts com necessaris–, durant dècades, la majoria d’institucions, poders i indústries culturals d’aquest país van viure d’esquena al mestre i a la seva obra.El Barnasants sempre va ser, per al Pau, casa seva. I així continuarà sent per a ell i tota la família musical que l’envolta. Ja en la segona edició del festival, corria l’any 1997, en Pau va anar a buscar Jaume Sisa, que era en un asil, per fer junts un concert especial a les mítiques Cotxeres de Sants que ens va permetre formar part de la seva galàxia.
El pròxim 21 d’abril, a les mateixes Cotxeres, ell i la seva estimada Orquestra Fireluche, havien d’estrenar el que serà el seu últim àlbum discogràfic, ‘Segona florada’. Aquell concert ja no podrà ser, tal com estava previst, però és segur que el llegat del Pau durarà per sempre més. I així ho reivindicarem.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
