Obituari
Pau Riba o la ruptura total
El seu impacte va començar amb dues càrregues de profunditat: la crítica al seu avi, el poeta Carles Riba, i el revolucionari disc ‘Dioptria’
Va tenir molt mèrit que una cultura amb una tradició tan fràgil i a sobre perseguida de manera implacable al llarg del franquisme incorporés sense escarafalls la ruptura radical de qui per a molts era d’entrada el net ‘original’ del poeta Carles Riba, model d’intel·lectual profund, assenyat, estable i dotat d’un pensament tan sòlid com ortodox i acomodatici. Els que llavors volien integrar-ho tot per por de la ruptura interna i els seus nets que encara persegueixen les actituds alternatives titllant-les d’heterodoxes, és a dir, desviacions sense importància, veuen en Pau Riba un cantant iconoclasta. I no, no es pot passar per alt la seva vocació de líder d’exercici ple i pletòric, de fundador d’una altra manera, la rebel, la lliure per alliberada dels convencionalismes, de construir-se rebutjant la carrincloneria de la tradició, la que havia portat el món al desastre de la primera meitat del segle, la que a Catalunya s’havia arraulit en la resistència sense més ànim que el de sobreviure i passar el testimoni de la continuïtat a les noves generacions.
L’impacte inicial de Pau Riba va consistir en dues càrregues de profunditat que van escandalitzar la gent gran, llavors gent d’ordre per definició, tots d’una sola peça, del mateix patró, sense dubtes ni fissures, i van obrir amb aquest doble esclat la perspectiva de nous horitzons entre els joves. D’una banda, les declaracions sobre el venerat Carles Riba, patriarca i «cappare» de les lletres catalanes, amb les quals afirmava amb contundència que «el meu avi era un feixista». De fet, Carles Riba era antifeixista per necessitat de supervivència cultural, però ai, si no s’hagués donat aquesta circumstància de perseguit, podia haver sigut, per exemple, un Gerardo Diego. La segona és el disc ‘Dioptria’ i de manera especial una cançó en què acusava les nostres mares, les de tots els fills de la mesocràcia, de «prostitutes» amb «els ulls plens de flors» per «ignorar el crit i el plor», principals culpables que el món sigui «amarg i brut», però a qui «ni déu ni el diable podran acusar o defensar».
Notícies relacionadesDoncs bé, a principis dels setanta, aquest pioner de la cultura catalana beat i tots els seus seguidors i companys de viatge en la construcció de models vitals alternatius, sense adotzenar-se, encara per inventar, no es van rebutjar, sinó que es van rebre amb una barreja de sorpresa incrèdula i expectant, més o menys a la defensiva. Però l’ofensiva no tardaria a arribar de la mà personal del primer Jordi Pujol que, al no poder digerir el moviment cultural alternatiu, va comprar la revista ‘Oriflama’, l’estendard de la ruptura generacional, per propiciar-ne a continuació la desaparició.
El món radical on Pau Riba es va erigir en un dels principals i més lúcids guies no es va esfondrar sol, sinó que va ser bombardejat i enfonsat pel catalanisme benpensant. A diferència d’altres companys d’aventura cultural i humana, Pau Riba no es va integrar ni va sentir mai la temptació d’acomodar-se. Va viure i va morir fidel als seus principis, en els marges, però erigit, digne, ferm, és a dir, indestructible.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
