Divorci energètic a la vista

Segons l’Eurostat, el 2019, les principals importacions energètiques de la UE van ser el cru i els productes petrolífers, que van representar gairebé dos terços de les importacions, seguits pel gas natural (27%) i el carbó (6%). Òbviament, en el cas que una gran part d’aquestes importacions es concentrin en relativament pocs proveïdors externs, la seguretat del subministrament energètic es pot veure amenaçada. I això és precisament el que passa amb els tres combustibles fòssils citats, que en conjunt representen el 71,3% del total de la demanda d’energia primària de la UE. Així, el 2019, gairebé dos terços de les importacions extracomunitàries de petroli cru procedien de tan sols 6 països: Rússia (27%), l’Iraq (9%), Nigèria i l’Aràbia Saudita (els dos un un 8%) i el Kazakhstan i Noruega (els dos un 7%). En el cas del gas natural, gairebé tres quartes parts de les importacions van provenir de 4 països: Rússia (41%), Noruega (16%), Algèria (8%) i Qatar (5%). Pel que fa al carbó, més de tres quartes parts de les importacions procedien de 3 països: Rússia (47%), els Estats Units (18%) i Austràlia (14%). 

Aquestes dades demostren clarament la preocupant dependència que la UE té de les exportacions russes en l’àmbit energètic. No obstant, després de l’agressió a Ucraïna, hi ha indicis raonables que això podria començar a canviar i guanya terreny la idea que la guerra podria remodelar els fluxos i mercats energètics europeus. 

La vella relació energètica entre la UE i Rússia sembla condemnada a un divorci inevitable. Una relació que havia sobreviscut a la invasió soviètica de Txecoslovàquia, l’ocupació de Crimea i molts altres incidents que no van impedir que la UE continués proveint-se d’hidrocarburs russos. Però ara sembla que s’ha accentuat la voluntat europea de reduir la seva dependència de Rússia i, en aquest sentit, el senyal més clar és el que ha enviat Alemanya. En una setmana, aquest país ha aturat la construcció del gasoducte Nord Stream 2, ha anunciat una inversió en dues terminals per importar gas natural liquat i s’ha compromès a augmentar les seves reserves estratègiques de gas i carbó. A més, les grans companyies occidentals de petroli i gas estan abandonant Rússia una rere l’altra. Una successió d’esdeveniments molt significativa, sens dubte.

Notícies relacionades

La llum arriba aquest diumenge al segon preu més alt de la història

Els preus del petroli i del gas es desboquen pel temor d’un embargament al cru rus per part dels Estats Units

D’altra banda, la UE està apostant fort pel seu Pacte Verd. El projecte per transformar el sistema energètic europeu en diverses dècades conté propostes de política exterior. Però ara es veuen d’una manera diferent: el ministre de Finances alemany ha utilitzat el terme «energia de llibertat» per referir-se a les renovables i altres fonts autòctones, un canvi notable en un país que fins fa molt poc veia el comerç de gas amb Rússia com un mitjà per construir la pau. La possibilitat que Rússia participi en aquest nou sistema energètic sembla llunyana de moment i el país corre el risc de quedar exclòs de la transformació energètica europea. Rússia pot continuar sent una superpotència energètica, però la UE vol reduir el període de vigència d’aquest qualificatiu.

En qualsevol cas, convindria no oblidar que, tot i que la UE i Rússia s’encaminin a un divorci energètic, encara depenen l’un de l’altre. La majoria de les exportacions dels hidrocarburs de Rússia es dirigeixen a la UE, que de moment no pot viure sense el gas rus. En la voràgine de la guerra semblen possibles uns esdeveniments abans inimaginables: l’embargament occidental als subministraments energètics des de Rússia o que aquest país els tallés com a prevenció o represàlia. De manera que, mentre es va definint el panorama a llarg termini, el que passarà en els propers cinc dies, cinc mesos i fins i tot cinc anys resulta incert.