Racons Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Casa compartida
Feia un temps que enyorava una cambra per no estar sola, per omplir-la de gent que estimo, de gent que admiro, de gent que vull a prop. D’aquesta habitació no ens en van parlar als llibres
jose280928 barcelona 14 may 99 victoria stephen alias virginia woolf 180307121754
Som moltes les que hem crescut emmirallant-nos en la cambra pròpia de Virginia Woolf. Buscant aquell racó per dedicar-nos als nostres llibres, les nostres fantasies, els nostres somnis. Aquell racó que ens permetia ser nosaltres mateixes, o inventar-nos una de nova cada dia. Un espai propi, íntim, privat. La cambra pròpia era una mena d’espai on arribar-hi. Era més important arribar-hi, mantenir-lo, que el que després hi fessis. Podia ser, la cambra pròpia, ben petita. No valia gaire cosa, només la seguretat que aquell espai existia, que hi podies accedir.
Personalment, la recerca de l’habitació que la Woolf va dir que era imprescindible per a una dona que volia escriure es va convertir en un repte. A totes les cases on he viscut, que han estat unes quantes, la buscava: un racó, un escriptori. Qualsevol cosa em servia per considerar-la. De vegades la meva cambra pròpia ha estat el meu ordinador, una cambra itinerant, nòmada, amb capacitat d’adaptació. Però sempre l’he trobada i mai més he oblidat les paraules de Virginia Woolf.
Entretots
Feia un temps, però, que enyorava la casa compartida. Una casa on també hi tinc llibres, fantasies i somnis. Una taula parada sempre a punt. Una habitació amb les portes ben obertes. Una cambra per no ser-hi sola, per omplir-la de gent que estimo, de gent que admiro, de gent que vull a prop. D’aquesta habitació no ens en van parlar als llibres. És un lloc on desprendre’s de les pors, i dels neguits, i on poder-te alliberar per parlar a raig, o per callar també a raig. Ja no n’hi ha prou, tant de temps després, amb la cambra pròpia per escriure. Ni per viure. Segueix sent important que la trobis, aquesta cambra pròpia, però no és menys important que la casa compartida on reunir-t’hi amb les teves amigues, amb els teus amics, amb gent desconeguda, amb qui acaba d’entrar a la teva vida, amb qui està a punt de sortir-ne. Amb la gent que es creua en el teu camí i el fa més dolç, més amable. Infinitament més estimulant. Que t’ajuda a pensar-te. I que quan canviïs aquesta casa, quan tanquis per darrer cop aquesta porta per obrir-ne de noves, seran per sempre amb tu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
