El ‘Cosmos’ de Carl Sagan

La projecció contínua dels 13 episodis va ser un modest però sentit homenatge a la sèrie que va canviar les vides de petits i adults. Recordo el Sant Jordi que vaig sortir disparat de l’escola per anar a la recerca del llibre publicat per Planeta i que, més tard, la UB editaria en català: ’Cosmos’. Cobertes toves, format quadrat... guardo el ‘best-seller’ científic com si fos un incunable; sobretot, perquè el va llegir el meu pare abans que es llancés a viatjar –i plagio Sagan- per l’oceà còsmic. Tots dos van abandonar les vores de l’univers –la Terra– massa aviat.

¿Hem oblidat el missatge de Sagan? Mesos enrere (¿una premonició sobre l’actualitat geopolítica?), Crítica va reeditar un altre dels seus llibres: ‘El mundo y sus demonios’. Però no és suficient. Davant la proliferació de superxeries, xenòfobs, bel·licistes i curts de mires voto per la reemissió de ‘Cosmos’ a totes les cadenes públiques de televisió, i en ‘prime time’. No podem malgastar una de les millors eines educatives que ha donat la humanitat.

Mentrestant, recorro a la mediateca i, per enèsima vegada, visiono ‘Cosmos’ a la sala d’estar de casa. Així ho vaig fer abans de partir amb destinació a Noruega a la recerca de les aurores boreals. Cada matí, previ a l’atrafegament de la jungla d’asfalt, un episodi. ¿Ioga, meditació o abraçar els arbres? Sé que no funcionaria. El meu relax és escriure, llegir, caminar, observar, però també escoltar la veu de Carl Sagan. És ciència esquitxada de poesia. L’home rialler de la jaqueta de pana amb colzeres, jersei de coll alt i xiruques diu que «som pols d’estrelles», et convida a un «viatge personal» per l’univers o descriu la «música del cosmos». Tot amenitzat per la banda sonora d’un altre gran: Vangelis. Així descobreixes, igual com li va passar al fred Goethe mentre contemplava la bellesa del golf de Nàpols, que una llàgrima et cau per la galta. De petit m’emocionava i somreia, i ara m’emociono i ploro amb el ‘Cosmos’ de Sagan i Druyan. Ella introdueix l’edició de la sèrie remasteritzada en DVD; un pròleg en què comenta que alguns dels temes que els preocupaven llavors han canviat per bé. Un miratge. La intro d’Ann ha quedat obsoleta: no hem canviat.

Sagan, en aquesta producció nord-americana de 1980, ja fa incís en el paper de la dona en la ciència, parla amb nenes i nens de diversa procedència ètnica i social, o divulga cosmogonies procedents de tots els racons del planeta. I llança pulles a les grans potències, capaces d’acabar amb la supervivència humana: contaminació, sobreexplotació de recursos i fins i tot una guerra nuclear. No li vam fer cas... i avui patim un canvi climàtic global. A més, vista la situació bèl·lica i política al cor d’Ucraïna, un pensa que tornen els fantasmes de Sagan: la seva por de la guerra d’autodestrucció.

Notícies relacionades

Guerra Rússia-Ucraïna avui: última hora en directe

Twitter era una cerveseria de Múnic

Escric envoltat de les Llums del Nord: les aurores boreals. Van impressionar els vikings, formen part de la mitologia sami i José Luis Rivera m’ha ensenyat a caçar-les sobre el terreny. Aquí, a l’Andøya Space Center, parlo amb un astrofísic canari: José Miguel González. No amaga que deu la seva vocació a la sèrie ‘Cosmos’, i dispara una frase lapidària: «Observar una aurora significa saber que som vius». Els deflectors protegeixen el Falcó Mil·lenari dels trets làser de l’Imperi, i la Terra ens protegeix amb els seus ‘deflectors’ –atmosfera i camp magnètic– de l’invisible vent solar, que, gràcies a un joc entre electrons i protons, es vesteix de colors i formes que ballen al so del Cosmos.

Som producte de l’univers... però també filles i fills de Carl Sagan.