¿És possible un canvi a Moscou?

Tanmateix, dia rere dia es pot observar com el mapa d’Ucraïna va canviant de color a les zones del Donbass i a la costa del Mar Negre. També es veuen avenços de tropes russes a Khàrkiv, i la capital ja es prepara per al setge. Mentrestant, es negocia al bosc de Belaveja i les sancions comencen a fer efecte. Tot massa lent per a la població ucraïnesa, que pateix els atacs i s’escapa del país.

L’estratègia occidental sembla que aposta per estancar la presència de les tropes russes a Ucraïna, per això la decisió de l’enviament d’armes a l’exèrcit ucraïnès i l’aprovació de sancions que ofeguin Rússia i la facin retrocedir en les seves posicions. La idea és que Ucraïna resisteixi per poder negociar en millors condicions quan Rússia, extenuada, no pugui més o ‘alguna cosa’ canviï en el Govern del Kremlin. A hores d’ara, tothom coincideix que només Putin té a les seves mans el final de la guerra, per tant, només des de dins del règim es podrien canviar les coses. Però, ¿és això realista?

Perquè hi hagi un canvi de lideratge i/o de règim hi ha dues opcions, la via revolucionària i la del cop palatí. La situació a la qual es vol arribar és a un Putin contra les cordes a l’exterior que intentaria consolidar el seu règim per tots els mitjans i, com en tots els règims autoritaris, això es materialitzaria a través de la restricció de llibertats, repressió i propaganda. L’aïllament entorn del que passa fora de Rússia i la percepció de russofòbia per part de la ciutadania en els àmbits econòmic, esportiu, cultural, també reforçaria la posició de Putin, que tindria marge per vendre la imatge d’una Rússia atacada i així fomentar, encara més, la victimització del poble rus. És important recordar que l’institut d’opinió pública Levada, declarat com a agent estranger pel Kremlin el 2016, oferia uns nivells de suport a Putin abans de la invasió del 71%, entorn de 12 punts més que el 2020. Malgrat les manifestacions que s’estan veient en els últims dies contra la invasió, és important recordar que es localitzen a les grans ciutats, és a dir, en centres urbans i cosmopolites, no a la resta del territori. Els règims autocràtics es reforcen davant les seves opinions públiques en moments de crisi, especialment si aquestes es vinculen a una amenaça exterior. I fa temps la majoria de la ciutadania russa que escolta i compra aquest discurs. El tancament dels mitjans de comunicació no afins al Govern, així com totes les xarxes socials, deixen molt poc marge per teixir xarxes que siguin prou potents per articular un moviment de protesta prou fort per fer trontollar el règim. En aquestes circumstàncies, no sembla gaire probable una via revolucionària.

Notícies relacionades

Londres, ¿el final del paradís per als oligarques?

Manifestacions massives i detencions a diverses ciutats russes per la guerra contra Ucraïna

L’alternativa seria un cop palatí, una cosa que tampoc s’ha descartat i és, potser, més factible. Les sancions imposades a la xarxa d’oligarques i les seves fortunes busquen trobar el lloc a través del qual obrir una esquerda que permeti un canvi de lideratge. En teoria, aquests oligarques preocupats per l’esdevenir de les seves fortunes, teixides a l’empara del líder i de les complicitats occidentals, podrien arribar a intentar alguna maniobra per bé convèncer, bé per enderrocar el president. Però compte, no s’estaria a les portes d’un canvi de règim, una cosa que no interessa ni als oligarques ni als seus socis occidentals, sinó a la continuïtat del ja existent o potser un de pitjor, més conservador i ultranacionalista que l’actual.

Les perspectives són, per tant, descoratjadores. Ni el front es preveu gens bo, ni tampoc a la rereguarda russa. Els que més perden, en qualsevol dels escenaris, els ucraïnesos i russos corrents.