PP-Vox: un pacte tòxic

Les eleccions anticipades a Castella i Lleó van obrir la capsa de Pandora al PP. El moviment que havia de ser l’accelerador del cicle de canvi a la dreta espanyola s’ha emportat pel camí el lideratge de Pablo Casado i va culminar aquest dijous amb una decisió d’alt risc polític: el president regional, Alfonso Fernández Mañueco, va anunciar un acord d’investidura amb Vox pel qual el partit de Santiago Abascal obté la vicepresidència, 3 de les 10 conselleries i la presidència de les Corts. El PP passa així de governar amb Cs, que tenia la vicepresidència, a legitimar la presència de l’extrema dreta en el poder executiu i al capdavant del poder legislatiu de Castella i Lleó.

Aquesta decisió, que transcendeix l’esfera regional i ja ha sigut lamentada pels conservadors europeus, suposa l’entrada per primer cop de Vox en un govern i arriba l’endemà que Alberto Núñez Feijóo presentés 55.000 avals per formalitzar la seva candidatura a la successió de Pablo Casado en el congrés extraordinari del PP. El president gallec, que havia obert una porta a l’esperança que el PP reforcés la seva centralitat política com a primer partit de l’oposició i alternativa de Govern, acaba de posar en crisi el seu perfil fins i tot abans de la seva elecció. El fet que el PSOE no hagi ajudat amb la seva abstenció –la condicionava a un «cordó sanitari» a Vox i la ruptura dels acords amb l’extrema dreta en el pla local i regional– fa recaure sobre els socialistes una part de la responsabilitat. Però no eximeix de responsabilitat a aquesta decisió autònoma avalada per Feijóo.

El baró gallec del PP pot ser que no hagi calculat l’abast del pacte amb Vox a Castella i Lleó: no només contamina la seva política d’aliances a Espanya sinó que l’allunya del comportament davant l’extrema dreta dels seus socis europeus. Es tracta d’una decisió que xoca amb l’estratègia de «cordó democràtic» –una expressió més ajustada que la de «cordó sanitari»– que practiquen les democràcies centrals europees, Alemanya i França, per barrar el pas al govern als partits que, com Vox, soscaven els valors democràtics: frivolitzen la violència de gènere, criminalitzen els menors pel seu país d’origen, encoratgen l’homofòbia, com és el cas paradigmàtic del seu líder a Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, o pretenen acabar amb l’Estat de les autonomies, quan es disposen a entrar en un dels seus governs.

La democràcia espanyola, com ha recordat el Tribunal Constitucional, és una «democràcia no militant», és a dir, que accepta les forces que qüestionen el mateix ordenament constitucional. Des d’aquesta òptica, fixar el «cordó democràtic» contra Vox que ara s’ha trencat a Castella i Lleó no significa excloure aquest partit de les eleccions, sinó que les forces que es considerin a si mateixes democràtiques impedeixin que entri en les institucions de govern perquè representa una amenaça per a la democràcia mateixa. Però ara ho farà amb l’aval del PP.

És d’esperar que el pragmatisme de què ha fet gal·la el president gallec en la seva llarga trajectòria política li permeti acotar el pacte amb Vox a Castella i Lleó. Però un cop sobrepassada una línia vermella que fins ara s’havia preferit no passar a Andalusia, Múrcia i Madrid, el precedent que s’ha establert no deixarà de tacar qualsevol dels acords que exigeixen la gravetat del moment. Tant els derivats de les seqüeles de la pandèmia com la crisi oberta per l’agressió de Putin contra Ucraïna. Així, de portes endins, urgeix consolidar la recuperació econòmica, desencallar la renovació del CGPJ i reforçar el crèdit de la Corona. I, de portes enfora, sumar-se sense vacil·lacions a l’actuació de la UE contra Rússia. En tots aquests escenaris, el nacionalpopulisme de Vox és un factor tòxic que el PP ha decidit no neutralitzar.