Adeu al McDonald’s a Rússia, ¿adeu a una era?

Veure o llegir El conte de la serventa suposa un recorregut per l’esgarrifança, però és paralitzant un moment que podria semblar trivial, quan les dones deixen de tenir accés a targetes de crèdit, a comptes bancaris. Passa de la nit al dia, però és tan simbòlic que el desconcert i el terror que t’atrapa davant d’aquesta possibilitat és gairebé físic, real.

El tancament dels McDonald’s i Starbucks de Moscou

Conservo el record de l’arribada del primer McDonald’s a Moscou. Va ser a l’hivern de 1990 i era el més exòtic, impensable i sorprenent que ens arribava a través de la televisió, un pas de gegant simbòlic després de la llarga guerra freda i els temps del teló d’acer.

En el dia d’avui, amb setmanes de guerra, horror i mort a les nostres retines per l’avenç de la guerra a Ucraïna, la Rússia que va emergir a partir d’aquell gener de 1990 ha mogut les seves fitxes cap al passat en tants fronts que la retirada de les franquícies d’empreses occidentals alimenta el record de temps de comunisme dur, potser una distòpia d’horror.

Llocs de treball que la terra s’ha empassat en hores, economies en precari, referents culturals esborrats. L’arribada de McDonald’s a Moscou va ser una punta de llança de la glàsnost, apuntava aquesta setmana a la CNN la professora emèrita de rus Darra Goldstein, que va definir aquesta «esquerda a la cortina de ferro» tan rellevant com la retirada ara de la companyia. «Si el 1990 s’obria una nova era en la vida soviètica amb més llibertats, el tancament del negoci és el de la societat en el seu conjunt», adverteix.

A Google Maps, els rètols vermells de tancat temporalment completen les indicacions de la vintena de Starbucks que fa uns dies encara donaven servei a Moscou. McDonald’s encara no ha tingut temps ni d’actualitzar la informació. La desglobalització exprés s’ha produït en qüestió d’hores i no respon només a un boicot, sinó que és una peça important en el gran tauler estratègic de la Rússia que dissenya Putin, ara amb el camí més obert per desplegar el seu model de societat per als russos. En aquest «rebobinatge» de la història que estem assistint només queda la incògnita de fins a quin punt anirem enrere. ¿Fins a la crisi dels míssils dels anys 60, que ja acariciem? ¿Més enllà?

‘Good Bye, Lenin!’

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Els russos poden viure aquests dies el malson com un revés de la història després d’aquell punt d’inflexió que va suposar l’arribada d’un fast food a la plaça Puixkin fa 30 anys. Una batzegada històrica i cultural traumàtica, un succedani d’aquella tragicomèdia cinematogràfica tan entranyable de 2003, Good Bye, Lenin!, on una dona que entra en coma durant l’Alemanya dels dos blocs es desperta anys després, quan ha caigut el mur i la família intenta ocultar la nova realitat històrica perquè no entri en xoc. La cortina informativa que estén Putin amb les censures a xarxes socials, periodistes i mitjans de comunicació també pretén el control del relat.

L’altra batalla d’aquesta guerra implica assumir, com ja advertia Margaret Atwood, que l’«això aquí no pot passar» és una falsa creença. I que el fet que tothom parli de la tercera guerra mundial, encara que sigui només en forma d’avís de mandataris com Biden o el ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, no tranquil·litza.