Els oligarques i l’autòcrata

L’elit empresarial russa, els oligarques que controlen les desenes de grans empreses energètiques i de matèries primeres que concentren el gruix del PIB rus i que el Departament del Tresor dels EUA considera com a part de l’«entramat paraestatal» del règim de Vladímir Putin, han començat a patir les sancions econòmiques aprovades després de la invasió d’Ucraïna. El valor de les seves empreses s’ha desplomat a les borses mundials, les sancions redueixen progressivament les seves operacions a Occident i les amenaces, efectives o potencials, en cas de congelar els seus actius personals, estan fent que comencin a marxar dels seus refugis d’hivern o retirs daurats. Desinversions a tota pressa en l’àrea immobiliària i esportiva, megaiots salpant cap a ports segurs no massa lluny del mar Negre, renúncies a presidir consells d’administració... Els oligarques busquen liquiditat immediata per previsibles confiscacions i ‘corralitos’ del ruble.

La desbandada és particularment visible a Londres, on els interessos russos a la City i la seva presència als barris més luxosos de la capital britànica havien arribat a encunyar l’expressió ‘Londongrad’. Però el rastre dels interessos russos es pot seguir molt més a prop, als bufets d’advocats i agències immobiliàries que s’han especialitzat a representar els seus interessos a Espanya, els dipòsits de combustible copropietat de la russa Lukoil al port de Barcelona, la presència russa, com a residents o inversors, als barris més acomodats de Barcelona i Madrid –o en mansions a la costa–, i (almenys fins que la invasió va posar les coses difícils) en la clientela dels comerços més exclusius d’eixos com el passeig de Gràcia de Barcelona. Són sectors en què les sancions també tenen un cost per a l’economia espanyola que és inevitable assumir. També són víctimes col·laterals els russos rics que pertanyen a una elit cultivada i cosmopolita i que no estan alineats amb Putin.

Amb els interessos comercials de les seves companyies en els mercats occidentals en joc, i gran part dels seus patrimonis personals també, alguns dels grans magnats russos han llançat missatges contemporitzadors davant la invasió russa d’Ucraïna, quan no d’ambigua empatia amb les víctimes del conflicte. És el cas de la segona petrolera de Rússia, Lukoil, presidida per Vagit Alekperov, (a la qual l’esclat de la guerra no l’hauria d’haver agafat per sorpresa després d’haver enviat milers de barrils de combustible al dia a les forces que preparaven la invasió) o el de Mikhaïl Fridman, accionista principal dels supermercats Dia i el banc rus Alfa Bank (i soci del fill del ministre de l’Interior rus), o el d’Aleksei Mordaixov, president del conglomerat metal·lúrgic i energètic Severstal.

Els magnats que van fer la seva fortuna amb la fosca privatització de béns públics durant el període soviètic, que van pagar els peatges necessaris per passar de la cort de Ieltsin a la de Putin i que en gairebé tots els casos han circulat per les amplíssimes portes giratòries entre política i empresa tenen inseparablement lligat el seu destí al del president rus i han servit a l’aparell militar amb subministraments o acords comercials quan el Kremlin els ho ha ordenat. No s’ha d’oblidar que el president rus en va reunir 13 al Kremlin el dia de la invasió. Raons més que suficients per convertir-se en objecte de les represàlies d’Occident. Però hem de ser realistes, i no especular amb la possibilitat que aquesta classe dirigent tingui prou autonomia per pressionar Putin, i moltíssim menys per qüestionar la seva posició. Per sobre dels oligarques amenaçats per les sancions, hi ha un autòcrata a qui deuen la seva fortuna i que té el seu destí a les seves mans.