Acord PP-Vox: el pacte de la vergonya

Canvis en l’energia, canvis a les cadenes de subministraments, descarbonització, digitalització, són alguns dels canvis en la manera com treballa la nostra indústria, el nostre camp i les nostres empreses. Estem sens dubte immersos en un canvi d’època sense precedents. 

I per poder afrontar tots aquests canvis, és més necessari que mai, segons la meva opinió, introduir canvis en la manera de fer política. Acordar per unir en lloc de confrontar per dividir, per acompanyar la ciutadania en aquest procés de canvi continu. 

Per això, em preocupa que, tot i que la dreta espanyola canviï de líder, no canviï de guió. La setmana passada vam tornar a sentir al Congrés dels Diputats el Partit Popular de sempre, tot i que no hi hagi el líder popular de sempre, i ens vam assabentar de la primera decisió que pren el suposat nou ‘moderat’ líder del PP: amb Vox per governar a Castella i Lleó. Greu error.

L’experiment més perillós de l’avanç electoral injustificat a Castella i Lleó era precisament això: facilitar l’accés de Vox a les institucions. Crec que totes i tots hauríem de tenir a hores d’ara ben clar i meridià que el nostre enemic són els populismes que creixen cavant trinxeres ideològiques. I la trinxera ideològica que té cavada la ultradreta al nostre país és molt profunda. 

L’extrema dreta no ha vingut a protegir cap treballador, ha vingut a esclafar-los. L’extrema dreta no ha vingut a ajudar a aixecar la persiana als autònoms, ha vingut a veure si li cau a sobre. L’extrema dreta no ha vingut a salvar empreses, va votar en contra dels ertos i dels ‘icos’. L’extrema dreta no ha vingut a defensar ningú, i encara menys a les dones. L’extrema dreta ha vingut a trencar amb les autonomies i a imposar el seu escepticisme sobre Europa. Una Europa a la qual estem veient més unida que mai després de la invasió de Putin a Ucraïna. Una situació que ens ha fet veure com de necessària és una resposta política europea conjunta, forta, unida i sense esquerdes.

Només als tirans els pot no agradar la pujada de l’SMI. Només a qui es pot pagar la sanitat privada li pot no agradar augmentar el pressupost en sanitat pública. Només a qui es pot permetre estudis per als seus fills li pot no agradar augmentar les beques. Només els que tenen un bon fons d’armari no volen revaloritzar les pensions. Només qui pugui comprar un pis per als seus fills pot estar en contra de la nova llei de vivenda, aprovada precisament la setmana passada al Congrés dels Diputats. 

Notícies relacionades

La UE ja treballa en una altra tanda de sancions contra Rússia

Twitter era una cerveseria de Múnic

La conclusió a la qual arribo és que hi ha partits polítics que, tot i que portin als seus eslògans la llibertat, els fa por aconseguir-la. Perquè un Salari Mínim Interprofessional digne ens fa una societat més lliure, igual que l’Ingrés Mínim Vital, igual que accedir a la vivenda, accedir a l’educació i a la sanitat o assegurar els drets dels treballadors i treballadores del nostre país. Totes aquestes polítiques ens fan més lliures, i ni la dreta ni la ultradreta han demostrat ni tan sols un indici de satisfacció per haver-les aconseguit. Al contrari, l’únic que s’ha demostrat és la quantitat de temps que perden les dues formacions a torpedinar aquests acords. I, si no, mirin el seu comportament a Europa per bloquejar la consecució dels fons europeus.

«La llibertat s’aprèn exercint-la» ens deia Clara Campoamor, per això, i aprofitant la setmana reivindicativa del 8 març, si de veritat volem apostar per la llibertat i frenar la por, la responsabilitat ens està interpel·lant a tots els partits polítics. ¡No a Vox a les institucions! La nostra societat no s’ho mereix. Jo no hi estic preparada. Amb el meu beneplàcit que no hi comptin.