No a l’Hermitage, no a la guerra

Cal separar Rússia de Putin. Ho hem sentit i ens ho hem repetit molt, últimament. Però, aquests dies, repassant els símbols russos que tenim a Barcelona he pensat: ¿què hauria passat si el projecte del museu de l’Hermitage hagués tirat endavant? ¿Què hauria passat si haguessin començat les obres? Probablement, cada setmana tindríem allà protestes contra la guerra (a falta d’una gran manifestació que, més enllà d’una concentració a plaça de Catalunya, sorprenentment no s’ha fet) o hi haurien aparegut pintades russofòbiques o potser s’hauria aturat tot pel conflicte. I pitjor encara, ¿què hauria passat si tot s’hagués accelerat i el museu s’inaugurés les pròximes setmanes? ¿Qui hi hauria anat? L’acte s’hauria convertit en un debat públic sobre si cal girar l’esquena a una institució russa, tot i que sigui cultural, i en una situació molt incòmoda per a tothom.

En aquests moments, una delegació de l’Hermitage a Barcelona, amb tots els matisos del món que s’hi vulguin posar, s’hauria convertit més en un embolic monumental que en una oportunitat per a la ciutat. Fins i tot els més convençuts s’han de sentir alleujats perquè l’operació s’hagi aturat. L’Hermitage hauria pogut ser un símbol, una espècie d’ambaixada russa al port de Barcelona, molt a prop d’un altre punt que aquests dies també ha generat debat i recel, el Port Vell, on hi ha atracats, o hi havia, tres grans iots de magnats russos. Uns barcos que han començat a buscar llocs més ‘segurs’ abans que algú pugui expropiar-los. De moment, el Port Vell ja ha aclarit que no té manera de fer-ho.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És veritat que la cultura en temps de guerra pot ser un bon pont per a la pau. Fa uns dies, el tinent d’alcaldia de Cultura, Jordi Martí, va enviar una carta als equipaments de Barcelona perquè no vetin artistes russos per la seva nacionalitat, amb l’«única exigència de la condemna de la guerra i la defensa de la pau». La pregunta és si un emblema de la cultura russa com la marca Hermitage s’hauria pogut distanciar del Govern de Putin, desmarcar-se de la guerra i convertir-se en un símbol pacifista.

És veritat que justificar el ‘no’ a un nou museu a la ciutat ha costat i ha sigut difícil de ‘vendre’ i d’entendre, de vegades els arguments han sigut poc sòlids. La posició d’una part del Govern municipal (els comuns) amb aquest museu privat els ha valgut el sobrenom del ‘Govern del No’, però, ara mateix, vist amb l’avantatge que dona el pas del temps, ha sigut un encert. Alguns ‘nos’ poden sortir bé. Val la pena tenir-ho en compte. De vegades dir ‘no’ costa tant com dir ‘sí’ a propostes que no convencen del tot o que van acompanyades de xifres econòmiques poc rigoroses i que costen de creure. Però la ciutat és un milió de coses i no sempre poden sintonitzar del tot amb els ideals i els interessos del govern. Ara tenim un exemple d’això: la candidatura de la Copa Amèrica de Vela, que es podria celebrar a Barcelona el 2024. Competim amb ciutats com Màlaga (que també ha sonat per ser seu de l’Hermitage). Segons el primer tinent d’alcaldia, Jaume Collboni, aquest esdeveniment esportiu ve acompanyat d’una pluja de milions, «és com deu vegades el Mobile». A la candidatura de vela se li ha donat l’OK, segur que amb algun recel. Esperem que aquest ‘sí’ li surti tan bé a Barcelona com el ‘no’ de l’Hermitage.