Guerra d’Ucraïna: la ciberguerra no era això

Des que Rússia va llançar els seus atacs sobre territori ucraïnès, el 24 de febrer, Anonymous va declarar la guerra cibernètica contra el govern rus. Per la seva pròpia naturalesa, és impossible conèixer l’amplitud i efectivitat de tal declaració. 

Com ho és saber l’abast real dels atacs cibernètics que arriben de la mateixa Rússia. Des del gener, Ucraïna s’ha vist sotmesa a un nombre significatiu de piratejos –en podrien ser fins a 70, incloent-hi webs governamentals, com les del Ministeri d’Afers Estrangers i el d’Educació–, però cap de proporcions catastròfiques. Les previsions més pessimistes auguraven que el conflicte bèl·lic aniria acompanyat d’un conflicte cibernètic de magnitud equivalent; gens d’estranyar, tractant-se d’un país atacant amb la fama de tenir el major nombre de ‘hackers’ del món. I, no obstant, el tan evocat ‘ciber Pearl Harbor’ encara no s’ha produït.

En els últims dies nombrosos analistes miren d’entendre per què. Una de les més qualificades és l’estoniana Heli Tirmaa-Klaar, directora del Digital Society Institute, a Berlín, que ha tingut al seu càrrec, entre altres coses, la coordinació de la política de ciberseguretat en el Servei Europeu d’Acció Exterior. Al seminari Guerra i Pau, organitzat recentment per CIDOB, Tirmaa-Klaar va desgranar algunes de les raons que podrien estar al darrere d’aquesta contenció cibernètica. 

Podria ser que la coordinació de l’exèrcit convencional rus amb l’exèrcit tecnològic no sigui tan bona com es tendeix a creure. Un argument bastant plausible, veient com estem veient que el totpoderós sistema militar de Rússia no ho és tant. Podria ser que Ucraïna –que compta així mateix amb bones capacitats cibernètiques– i els països occidentals hagin ampliat i millorat els seus sistemes de defensa en els últims anys i, sobretot, en els últims mesos. Però podria ser, i aquesta és la principal conclusió de l’experta, que, ja que pretenen envair el país i estan destruint tota mena d’infraestructures ucraïneses, no necessitin fer-la amb les tecnològiques alhora. Cosa que no treu que no ho facin en el futur o que no es dirigeixin contra els països que els estan imposant sancions econòmiques.

Un altre interessant argument és el de la ciberdissuasió: el potencial disruptor d’un atac massiu és tan enorme, i desconegut, que ningú vol fer el primer pas a l’hora de llançar un atac a gran escala. Seria l’equivalent, en temps moderns, al factor nuclear durant la guerra freda. 

Un front que també es deslliura a les xarxes i en el qual Rússia ha destacat tradicionalment és el de la desinformació. I allà, de nou, l’impacte no és com es podia esperar. Sí que està funcionant a l’interior. Amb una maquinària de propaganda al servei de les mentides del Kremlin i la prohibició per llei de qualsevol informació que contradigui la versió oficial, una part de la societat russa viu immersa en la negació de la guerra i les seves tremendes conseqüències. Un recent reportatge de ‘The New York Times’ recollia el dramàtic testimoni d’ucraïnesos els familiars dels quals a Rússia rebutjaven la realitat dels bombardejos i el setge. S’hi sumaria el projecte de desconnexió total d’internet i la creació d’una xarxa pròpia i aïllada, que les autoritats russes preparen des de fa temps; una altra acció que acabaria portant el país a temps pretèrits.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De moment, no obstant, la desinformació russa, que en altres ocasions ha sigut tan desestabilitzadora a Occident, no està aconseguint traspassar les seves fronteres. El tancament d’algunes de les seves armes principals –RT, Sputnik– hi ha contribuït. A les xarxes socials, fa la sensació que els exèrcits de ‘trolls’ que habitualment operen o han sigut neutralitzats o estan fent una altra cosa. I la batalla del relat l’està guanyant, sens dubte, el president Zelenski i la seva èpica de la resistència.

Res d’això pot portar a la complaença. Sabem que Rússia està disposada a utilitzar tot el que estigui al seu abast en aquesta fugida cap a no se sap on.