Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Enquestes que causen dolor
Els joves no es deixen enganyar pels papanates que van idear el procés, només per això ja són més llestos que la majoria dels seus pares
Com estaran els ànims llacistes, que fins i tot les enquestes de la Generalitat donen a l’independentisme els pitjors resultats dels últims anys, a 14 punts dels que volen continuar sent espanyols. Semblant èxit a favor d’Espanya s’ha d’atorgar en exclusiva als líders llacistes, que fa molt temps que treballen incansablement contra la independència. Tot el que fan i diuen sembla estar dirigit a desencisar els pocs que somien encara amb la republiqueta. Ja veuen, tant buscar connexions russes, al final resultarà que fa temps que el Vivales, Junqueras, tots els seus sequaços, el Governet, l’ANC i aquella cosa anomenada Òmnium cobren del fons de rèptils de l’Estat espanyol. O això o són uns inútils, tot i que costa creure que puguin ser-ho tant com per acabar d’aquesta forma tan insensible i cruel amb les il·lusions de tants catalans. El mètode, no per senzill deixa de ser eficaç, i es redueix a provocar unes quantes vegades al dia entre els soferts ciutadans, l’expressió «Una altra burrada. ¿T’imagines aquesta tropa governant un Estat? Tremolo només de pensar-ho».
Espero sincerament –pel seu bé– que els caps llacistes estiguin engreixant els seus comptes corrents gràcies a acabar amb l’independentisme, que sempre és millor ser una mica traïdors que molt idiotes. Em poso al lloc dels seus familiars, i prefereixo aguantar a casa un traïdor que un tonto, que el traïdor només es manifesta quan hi ha interessos pel mig, i el tonto ho és a jornada completa.
Entretots
És normal que el ‘sí’ a la independència s’estigui desinflant. Els iaios que veien en el procés l’última oportunitat de ser transgressors, ells que van viure el franquisme tranquil·lament i sense alçar la veu, la van dinyant inevitablement, i són substituïts per uns joves a qui els deliris dels líders llacistes els sonen a xinès. O més ben dit, a rus. S’ha denigrat les noves generacions amb l’argument de que no llegeixen i es passen les nits de ‘botellons’, però almenys no es deixen enganyar pels papanates que van idear el procés, a qui veuen –amb raó– com una colla de guillats que no s’assabenten de res. Només per això ja són més llestos que la majoria dels seus pares, que es veien amb seient a l’ONU i amb dret a vot català a Eurovisió, als 18 mesos justos de la fuga del Vivales amagat en un cotxe. Al revés del que succeeix en altres parts, Catalunya ha de ser l’única regió del món on els grans viuen d’il·lusions i els joves tenen preocupacions més prosaiques, com sortir a divertir-se, aconseguir una feina o descobrir el sexe. Més val contracte indefinit en mà que cent republiquetes volant, i tant que sí.
-¡Deixi’s d’enquestes, el que volem és celebrar un referèndum!
-¿Una altra vegada, senyora? Si ja en van guanyar un amb el 120% dels vots a favor, que ni a l’URSS. Demani comptes als qui el van organitzar i després van tocar el dos, però a mi deixi’m en pau.
Un personatge de ‘La paga dels soldats’, de Faulkner, assegura que el més trist de l’amor és que no només no dura eternament, sinó que fins i tot el desamor s’oblida aviat. És el que ha ocorregut amb l’amor al procés: no només ja hem donat per morta i enterrada la republiqueta, sinó que ni tan sols fem el menor cas als qui continuen prometent-la en fals. Com no sigui, és clar, per riure-se’n.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
