Feminisme | Oda a les Supernenes

Fa temps ja que, al passejar per la ciutat, es veuen petites marees de dones. De vegades són només quatre o cinc, però no per això el seu poder és menor. Tenen, direm, entre 60 i 70 anys. Moltes ja no treballen. D’altres, han estrenat fa poc la jubilació i unes quantes esperen el seu torn, impacients. 

De vegades, són amigues des de fa anys i se saben ja de memòria totes les seves manies. D’altres, s’han conegut fa poc en alguna activitat. Perquè aquestes dones no paren. Les deveu haver vist. Són les vostres mares, ties o veïnes o, en qualsevol cas, s’hi assemblen enormement. Omplen les sessions de pilates i de ‘spinning’, els tallers de pintura i les classes d’idiomes. Omplen museus, cines, teatres. Omplen trens i avions. Es mouen. Són a tot arreu, recuperant espais. Afortunadament.

No importa gaire quants anys fa que es coneixen, perquè són aquí i ara, construint juntes el que volen. Perquè si alguna cosa tenen en comú és que ara manen elles. Ara que els fills —les que en van tenir— volen sols, tenen per fi una mica més de temps. I se l’estan dedicant a elles mateixes, tot i que la cura dels nets i els pares sotja i estreny. Al seu camí hi ha redescobriment. Un renéixer. Una oportunitat més. Els 60 són els nous 20. Semblen anar cridant: «obrin pas, que arribem». És el seu moment. 

Notícies relacionades

Rosalía: «Continua sent incòmode que una dona s’expressi lliurement en el terreny sexual»

Vueling 2221

Es fan dir les Supernenes. O la ‘Chupipandi’. O Les Marxoses. Com m’agradaria veure tots els noms de grups de Whatsapp. No es diferenciarien massa dels que podem tenir les seves filles amb les nostres amigues. Encara que de vegades reneguem de les seves lliçons, volem ser elles. Desacomplexades, apoderades, divertides. Sàvies. 

El meu homenatge per a elles, que es mengen el món sense ser-ne ni tan sols gaire conscients. Ni un pas enrere, Supernenes. Us seguim de prop.