Article de Gemma Altell Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Feijóo, negacionisme i ignorància
Que els pares que maten els seus fills/-es ho fan per fer mal, violentar i exercir el màxim dolor a les mares és un fet, no una opinió.
El mínim que es pot esperar d’un futur candidat a la presidència del Govern és que conegui els problemes que suposadament vol resoldre. Núñez Feijóo fa un parell de dies va reforçar la posició de la ultradreta afirmant que els assassinats per part de pares a fills i filles, homes que també maltractaven les mares, s’havien de definir com a violència intrafamiliar, no violència masclista ni violència vicaria. Després va rectificar. Entenc que la rectificació va ser una estratègia per ampliar l’espectre del seu electorat. «Nedar i guardar la roba» davant un tema que, a més de no ser «opinàtic», és d’una gravetat i complexitat extremes suficients per no parlar-ne a la lleugera.
Dic que no és «opinàtic» perquè la posició política dels qui des de la seva ignorància pretenen marcar un discurs ideològic, a més de ser profundament masclista, resulta vergonyós l’any 2022. El coneixement sobre la naturalesa del masclisme, les seves arrels i moltes de les conseqüències és una qüestió analitzada, elaborada i desenvolupada com a àrea de coneixement no només a Espanya, sinó en gran part dels països del món.
Entretots
La consciència que vivim en una societat patriarcal i que la desigualtat estructural de gènere té les violències com la conseqüència més greu i com a estratègia «correctora» per a les dones és un fet. No una opinió. Que els pares que maten els seus fills i filles ho fan per fer mal, violentar i exercir el màxim dolor a les mares és un fet, no una opinió. La voluntat de fer mal a la dona, sobre la qual ja s’ha tingut prèviament una posició de dominació i en tots els casos violència, és el que defineix aquesta violència com a vicària i no podem negar-ne el component estructural. La violència intrafamiliar parla d’aquells casos en què, si hi ha violència dins de la família, no ve derivada de la desigualtat de gènere. Per dir-ho en termes jurídics: no podríem aplicar-li l’agreujant de gènere.
Resulta insultant, a més, quan aquestes posicions negacionistes de la violència masclista no tenen en compte les dades, que s’expliquen per si soles. En la immensa majoria dels casos que coneixem (desgraciadament, existeixen casos de violència masclista que encara no identifiquem com a tals), tant de violència masclista en l’àmbit de la parella, com per descomptat de violència vicària, els perpetradors, els agressors són homes. Per tant, la violència vicària té gènere i no podem jugar amb això, perquè quan instrumentalitzem políticament aquest concepte també impactem en el sistema judicial, en les ordres de protecció, en els règims de visites, etc. En definitiva, en les eines de protecció a la infància. Hauríem d’haver après a hores d’ara que hi ha certs temes amb què hem de fer política, però no partidisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
