Article de Mar Calpena Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El saben aquell que diu...?
Els temps són molt complicats i resulta una mica impossible no contagiar-se d’un pànic que és eco del d’una altra època
«Espero que aquesta missiva et trobi bé», solia dir la fórmula de les cartes –vuitcentistes, tot i que ara totes les cartes ens sonin ja a una cosa d’un altre segle–, i això espero, lectors, per a vosaltres, si ara esteu llegint aquestes línies. Perquè els temps són molt complicats, i resulta una mica impossible no contagiar-se d’un pànic que és eco del d’altres temps –del d’aquelles dècades de la Guerra Freda– i pensar irremeiablement en l’impensable, que la geopolítica d’una guerra total ha sigut esmentada, i és difícil abstreure’s, perquè Mariúpol està literalment a dos graus de separació de casa nostra, i els pols es desglacen, i un altre home dolent va matar dimarts una dona, i ens agradaria portar-ho tot amb més gràcia, però a mi no em surt.
Entretots
Perquè hi ha una part que ens diu que si estem tocant fons el millor que podem fer tots és viure, i tot això que tenim de més, i que continuï sonant l’orquestra mentre s’enfonsa el ‘Titanic’. Però també hi ha una altra que, tot i que petita, mira amb més força els contorns de les coses, i pensa que el món li sembla més bonic que mai, tot i que els ulls es posin sobre una paperera, la porta d’una botiga de records ‘kitsch’, el rostre despistat d’un passatger del metro, o el tuit agressiu d’un ‘troll’ d’internet, i creu que hem de lluitar per salvar-nos precisament per l’absurd. Perquè encara ens queden ulls per mirar i, com aquell pacient que es recupera després d’una operació compromesa (ho sé, vaig ser jo), davant la incertesa només queda obrir-los bé, i prestar atenció, i aferrar-se una estona més al pal del riure davant els cants de sirena de la tristesa, per a així, intentar transformar alguna cosa, per molt que sigui només la nostra parcel·leta de món. Gramsci advocava pel «pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat». Perquè aquesta voluntat floreixi necessitem institucions i vincles socials que ens elevin, i humor per riure’ns-en, de nosaltres mateixos, ara, quan menys no ens ve de gust. El saben aquell que diu...?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
