¿Dret a contaminar?

La contaminació atmosfèrica de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, causada en bona mesura pel trànsit rodat, mata. I mata molt. Fa anys que comptem amb investigacions sòlides que aporten evidència científica d’això. N’hi ha prou amb citar els treballs de Jordi Sunyer i Mark Nieuwenhuijsen de l’ISGlobal, que estimen que més de 1.500 persones moren prematurament cada any només a la ciutat de Barcelona a causa de la contaminació, un 0,1% de la població total de la ciutat. Fa anys que la Comissió Europea, conscient de la gravetat d’aquesta tragèdia de salut pública, apressa a prendre mesures polítiques més ambicioses per a la restricció del trànsit rodat i considerant inefectives les existents. Segons les enquestes, el 67% dels ciutadans de Barcelona afirmen que la contaminació atmosfèrica és un problema greu i un 64% es mostren d’acord amb la ZBE. No obstant, contra el criteri dels experts, contra la decisió política de l’ajuntament, contra el judici sostingut de la Comissió Europea, contra l’opinió de la majoria de la ciutadania, el TSJC anul·la l’ordenança per desproporcionada.

Notícies relacionades

Barcelona ajorna a dimecres la seva resposta a la sentència que tomba la zona de baixes emissions

El TSJC anul·la la zona de baixes emissions: Catalunya defensa un model «d’èxit»

Serien dos els drets suposadament vulnerats: 1) «El dret a la mobilitat dels titulars de vehicles sense distintiu ambiental», i 2) La llibertat econòmica de l’article 38 de la Constitució espanyola de tots aquells que utilitzen un vehicle per desenvolupar la seva activitat econòmica a la ZBE. Al·lucinant. Primer, el dret a la mobilitat dels titulars de vehicles afectats per la norma no es veu en cap cas limitat, ja que poden circular amb qualsevol altre vehicle que sí que compleixi els estàndards, o en transport públic, o en un sistema de ‘car sharing’. Entenguem-nos: no existeix un dret fonamental a circular al vehicle que un vulgui. I és veritat que molts dels vehicles afectats per aquesta prohibició són propietat de persones amb nivells d’ingressos baixos, però per això no es deriva que, com afirma la sentència literalment, «la mobilitat a la ZBE en les hores prohibides es condiciona la capacitat econòmica del titular per procedir a l’adquisició d’un vehicle amb distintiu ambiental». Almenys, no més que ho fan moltes altres mesures. Quan un ciutadà es treu el permís de conduir, es compra un cotxe, contracta l’assegurança, obté el permís de circulació, li posa combustible, paga un estacionament, paga un peatge, el porta al taller o passa l’ITV, no es té en compte la seva capacitat econòmica. Les persones amb menors ingressos tenen més dificultat per fer totes aquestes coses (i moltes d’altres), però això no implica que es vulneri el seu dret a la llibertat de circulació.

Respecte al dret constitucional de la llibertat d’empresa, no s’ha de desconèixer l’afectació que l’ordenança pugui tenir en efecte sobre l’activitat econòmica d’algunes persones. Però com passa amb qualsevol altra regulació del trànsit. Com ho fan les mesures imposades sobre els taxis, per exemple. Com ho fa la mateixa ITV. Però el més al·lucinant del cas és que un tribunal que es llança a efectuar un judici de proporcionalitat, que com tot jurista sap és l’arma de doble tall més perillosa de tot el territori comanxe al qual anomenem dret, no contingui ni una sola línia sobre la ponderació d’aquests suposats drets amb el dret a la vida dels ciutadans de Barcelona. Es parla únicament de l’«interès general», com si no fossin autèntics drets, i en aquest cas sí fonamentals, els que estan en joc aquí. ¿És que potser tenen alguns un dret a contaminar que pugui imposar-se sobre els drets a la vida i a la salut de tots?