Article de Rosa Paz Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Sàhara, política realista o continuisme
En temes tan difícils fa falta transparència, per salut democràtica i de cara al consens
És possible que en èpoques de tribulació, com la que es viu en aquest moment, optar per la política realista sigui el més recomanable per a un líder polític, tot i que això l’allunyi d’alguns dels valors ideològics que diu defensar. És possible també que qui canviés la posició del Govern espanyol sobre la situació del Sàhara Occidental fos el president Rodríguez Zapatero el 2008, com ell proclama, i que llavors ningú se n’adonés. Si això és així, és clar, Pedro Sánchez no tindria per què haver donat cap explicació ni als membres de l’Executiu, els propis i els aliats, ni a l’oposició ni a ningú. ¿Per què ho hauria d’haver fet si la decisió ja s’havia adoptat fa 14 anys i la seva carta al rei Mohamed VI era una simple còpia del que, també tàcitament, hauria mantingut després Mariano Rajoy?
Zapatero, convertit en gairebé l’únic valedor de Sánchez, ha explicat, primer a la SER, i després a ‘El País’, com i per què va decidir considerar com «esforços seriosos i creïbles» la proposta marroquina d’autonomia per al Sàhara i ha recordat que aquestes paraules figuren també en les resolucions de l’ONU. De fet, en la missiva de Sánchez només s’afegiria l’adverbi «més», al qualificar-la com «la més seriosa, creïble i realista». ¿A què ve, doncs, tant enrenou? ¿A què es deu que el Marroc s’hagi donat per satisfet i hagi fet tornar a Madrid l’ambaixadora que va retirar fa 10 mesos? ¿A què que Algèria hagi cridat a consultes el seu ambaixador?
Alguna cosa no encaixa. Més enllà, és clar, del secretisme i l’opacitat amb què es va consumar l’enviament d’aquesta carta i de la manera que va ser donada a conèixer per la casa reial marroquina. És clar que és important la integritat territorial de Ceuta i Melilla, que Sánchez diu haver tingut com a prioritat aquests mesos de gairebé ruptura diplomàtica, i és clar que és millor que el Marroc controli l’arribada d’immigrants. Però fins i tot en temes tan difícils fa falta transparència, per salut democràtica i de cara al consens. El bo, no el que ha aconseguit de tothom contra el Govern.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
