El silenci de l’harakiri

El món postpandèmic sembla que ve amb ganes de situar el tabú de la salut mental en un lloc més lluminós, sense estigmes i allunyat dels tòpics. Enmig d’una crisi generalitzada, d’una certa sensació de regressió i de la normalització de certs discursos de l’extremadreta, arriba Harakiri. Enmig d’un debat populista sobre un dret a la vida que nega el dret a una mort digna, sobre un dret a la vida que nega el dret a decidir pel teu propi cos, la calma amb què Harakiri aborda un tema que tothom vol obviar, reconcilia una mica.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Parlar de la mort, i més concretament del suïcidi, sense buscar bons i dolents, sense plantejar-ho com una lluita i una batalla en què uns hi guanyen i d’altres hi perden, té la seva complexitat. Perquè la narrativa que hi ha al voltant ha estat sempre basada en el tabú i el silenci o, en els casos dels artistes —Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik, Virginia Woolf—, d’una certa heroïcitat, una èpica tràgica. Poder parlar del suïcidi sense caure en el derrotisme, però no trepitjar la línia delicada de romantitzar situacions doloroses, és tot un repte. Probablement que Les impuxibles no hagin de triar una sola disciplina per explicar-nos una història ho facilita: allà on no hi arriba la música, hi arriba la paraula; on no hi arriba la paraula, hi arriba la dansa. I tot plegat, dalt de l’escenari, ens commou a les nostres butaques.

A Harakiri hi ha llum i ombra, dolor i esperança, tendresa i duresa. No s’hi obliden cap dels matisos, i el protagonisme de la mare —que se suïcida— i el fill —que mastega el seu dol particular— completen tot allò que ara és ple de silenci. Un silenci feixuc i lent. ¿Qui el vol, aquest silenci?