Batman, per fi

Em quedo congelada allà mateix. ¿Com que no et va agradar?, vull contestar, però em retorço al seient, tornant la mirada a aquest amic de tota la vida que mai havia imaginat que fos tan diferent de mi. ¿Com que què vull que em diguis? Vull que em diguis que et va encantar ‘The Batman’, que Robert Pattinson és un tio molt talentós i que Zoe Kravitz és la millor Catwoman que hi ha hagut. Vull que em diguis que t’ha semblat fascinant aquest canvi de paradigma, aquest pas de rosca en què per fi podem veure el Batman més intel·ligent, mordaç i entregat. El director, Matt Reeves, ens porta a la pantalla la versió de Batman més pròxima als còmics. Per fi veiem el Batman detectiu, increïblement intel·ligent i obsessionat a trobar respostes, a qualsevol preu. ¿Com és possible no obsessionar-se amb aquest personatge? Em bombollegen al cap les infinites possibilitats que aquesta nova manera de desenvolupar el món de Gotham ens pot portar a les pantalles, les hores de delit que ens pot oferir aquest nou ‘Sherlock alat’; però, en comptes de dir-li tot això, només em surt un tímid: «¿Què?». El meu amic arrufa les celles i decideix buidar el pap, criticant la longitud de la pel·lícula, l’estranya il·luminació, l’aire ‘emo’ que el director ha atorgat al seu superheroi favorit, i com d’estàtica se li ha fet la interpretació de Pattinson. La màscara de Catwoman. La seva estranya relació.

- ¿I aquest final?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sospeso la idea de no dir res... Però acabem de demanar una altra canya, així que no hi ha escapatòria possible: sinceritat a l’abordatge. Campi qui pugui. 

Perquè, malgrat que a algú li pesi, Robert Pattinson és el millor Batman. Les seves emocions són crues i senzilles, no li cal fer-se l’heroi torturat: sap que no ho és, i que el dolor és intrínsec a l’ésser humà. La seva manera de lluitar és real, matussera de vegades, insuficient en alguns casos, i la tecnologia de què disposa respon a la lògica i a les lleis naturals de la física. A la pel·lícula de Reeves, Gotham no és una caricatura d’una ciutat, sinó que adquireix més personalitat que mai, sent el fil conductor d’una realitat de la qual ens podem imaginar que formem part. L’aire ombrívol, la fotografia dramàtica, les escenes rococós que ens haurien de sobrar atorguen a l’univers de Batman una textura concreta, una paleta d’emocions emmarcades en una estètica que és més un idioma que una eina visual. El ‘missatge’ del que significa viure a Gotham queda meravellosament integrat en l’acció, gràcies a un exquisit treball de direcció, vestuari, maquillatge, il·luminació, fotografia, so... Tot encaixa a la perfecció per construir un univers que, per primera vegada en la franquícia de Batman, podem imaginar més enllà de la trillada trilogia de Bruce Wayne. Aquesta és la pel·lícula que podria obrir les portes de Gotham al món, explorant els malvats més enllà de la seva interacció amb Batman, portant-nos de la mà per la història de la creació de la ciutat més gòtica i ‘emo’ de la història de la ficció. I què voleu que us digui, ja era hora.