Will Smith i la fiscalització de la violència

1) Els acudits sobre alopècia femenina, fets per persones que ni són alopèciques ni són dones, i que per tant no saben res de l’estigma o el patiment que pot comportar aquesta malaltia, són una forma de violència, per molt que es vesteixin d’acudit.

2) Són una forma de violència perquè ridiculitzar algú és una manera d’atacar-lo, humiliar-lo i, en definitiva, violentar-lo; per molta gràcia que pugui fer a la resta. I l’humor, com qualsevol altra forma d’expressió comunicativa, pot ser transmissor d’idees violentes, encara que es camuflin sota una aparença amable.

3) Paral·lelament, no deixa de grinyolar-me que Will Smith justifiqués la seu actitud violenta amb mantres tan perillosos com que «l’amor et fa fer bogeries». Tot i que la seva actitud de mascle protector m’incomoda, és cert que també visibilitza la violència que va rebre Jada Pinkett Smith; que d’altra banda potser hauria passat inadvertida. ¿Que hi havia altres maneres de visibilitzar aquesta violència? Segurament. Però ¿qui som nosaltres per fiscalitzar la resposta a una agressió? Des dels meus ulls de feminista blanca, el primer que veig és un home robant-li a la seva dona l’opció de ser un subjecte que pot decidir què ha de fer front a un atac i defensar-se ella soleta. Però com que sé que els meus ulls de feminista blanca tenen biaixos racistes i no saben veure-ho tot, intento escoltar altres perspectives (com la de les companyes d’Afroféminas) que remarquen la importància que algú decidís plantar-se i es negués a tolerar que una dona negra continués rebent violència impunement en un acte públic.

4) D’altra banda, una part de mi també entén la resposta violenta davant un atac a algú que estimes. Repetim totes juntes: el comentari de Chris Rock també és violència. Una violència retransmesa en directe a tot el món i reforçada pels riures de centenars de persones donant l’aprovació al ‘bully’ de torn i la seva agressió. Sovint ens posem les mans al cap amb el ‘bullying’ a les aules, però el que fan alguns humoristes davant auditoris plens i molts adults amb els seus grups d’amics és un calc de les dinàmiques de ‘bullying’.

Notícies relacionades

Reaccions a la bufetada masclista de Will Smith: ¿l’actor podria perdre l’Oscar?

Twitter era una cerveseria de Múnic

5) És una autèntica pena que, una vegada més, el focus es posi en la resposta i no en la violència que l’ha suscitat. Tothom té claríssim que una cleca és passar-se, però ¿per què no condemnem amb la mateixa vehemència l’agressió que l’ha detonat? ¿Per què la violència que trobem més inadmissible és la del que s’està defensant, si en el fons és la més legítima de totes?

Potser ja va sent hora que integrem que tradicionalment s’ha anat exercint violència contra col·lectius minoritzats a través de l’humor i que la llibertat d’expressió no és un dret pensat per emparar els discursos d’odi. Si volem acabar amb certes desigualtats, potser haurem de deixar de fer brometes sobre els mateixos de sempre. O almenys, acceptar que us deixin de riure les gràcies.