Blindar l’escola de tots

El debat sobre la llengua a l’escola, en el pla jurídic, es remunta a una sentència de referència del Tribunal Constitucional (1994): va avalar que el català fos el «centre de gravetat» del sistema educatiu a Catalunya per corregir un desequilibri històric, sempre que això no determinés l’exclusió del castellà com a «llengua docent». ¿En quin grau? Competencialment, el que establís l’autoritat acadèmica, és a dir, el Departament de Educació. Així, més enllà de l’encreuament de recursos judicials, la Generalitat s’ha negat fins ara a reconèixer allò que és normal en el seu mapa escolar: un marc de geometries variables segons la realitat sociolingüística de cada centre.

És en aquest context –l’abandó de competències per part del Departament de Educació–, en què cal emmarcar la fixació de la quota del 25% d’hores lectives en castellà que es va inventar al seu dia el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que va confirmar finalment el Tribunal Suprem. L’equació és simple: si la Generalitat –l’autoritat acadèmica– no reconeix que el castellà és també llengua docent, ho continuarà fent la justícia en forma de quota o percentatge. L’objectiu exprés de la proposta consensual de modificació de la llei de Política Lingüística, presentada ara al Parlament, és acabar amb aquesta lògica perversa.

La proposició de llei introdueix tres modificacions. Primera: el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment utilitzada com a llengua vehicular i d’aprenentatge. També s’utilitzarà el castellà en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre. Segona: per arribar al domini oral i escrit del català i el castellà, l’ensenyament de les llengües oficials i en les llengües oficials ha de tenir garantida una presència adequada en els currículums i en els projectes educatius de centre. Tercera: la determinació de la presència de les llengües oficials en l’ensenyament ha de tenir en compte la situació sociolingüística.

La reforma, en definitiva, preserva el català com aquell «centre de gravetat» del sistema i reconeix també el castellà com a llengua docent. En el pla polític, s’avala una obvietat: el fet que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya no significa que el castellà –la llengua cooficial– sigui impropi o estrany. En el pla acadèmic, es reconeix allò que a la pràctica ja s’aplicava a la majoria de centres. I, en el pla social, s’allibera l’escola d’una càrrega política que no li correspon: si ha baixat l’ús social del català en una generació que ha après aquesta llengua el problema no és de coneixement, sinó d’identificació.

Notícies relacionades

Junts es desdiu de l’acord sobre la immersió lingüística per pressions internes

El TSJC obliga una escola de Canet de Mar a impartir el 25% de classes de P-5 en castellà

L’objectiu, en l’àmbit de l’ensenyament, és preservar l’escola comuna, és a dir, l’escola de tots. Aquest és el model que en la Transició va defensar Marta Mata –pedagoga de referència i diputada socialista– davant la temptació de dividir els alumnes en funció de la seva llengua. El dret d’elecció dels pares –argumentava– ja s’ha exercit a casa: el paper de l’escola és garantir la igualtat d’oportunitats dels alumnes; també en el terreny lingüístic. L’escola comuna, l’escola de tots, és el model; no l’anomenada immersió lingüística, que és només un dels instruments.

Així ho han entès els negociadors de la proposició de llei. Només des de posicions polítiques extremes i socialment minoritàries –els que somien amb una Catalunya monolingüe i aquells que no accepten la normalització plena de la llengua catalana– es pot torpedinar l’acord. Es tracta de deixar la comunitat educativa en pau i blindar l’escola de tots, entesa com el «bressol de la República», en expressió de Lionel Jospin, és a dir, com l’espai d’aprenentatge i de convivència dels ciutadans del futur.