Prohibit fer bromes

Cadascú porta la seva malaltia com es digni a suportar-la. Que algú perdi els cabells no sembla, en principi, una cosa greu en extrem, però si això comporta problemes d’autoestima o alteracions emocionals que condueixen a la depressió, llavors sí que ho és. És molt probable que Chris Rock conegués el que representa per a Jada Pinkett Smith perdre els cabells. Ella ho havia exposat a les xarxes socials i és impensable que l’humorista desconegués el grau d’afecció que per a l’actriu representa l’alopècia. Des d’aquest prisma, per tant, el comentari s’entén com a gratuït i desencertat, però no justifica l’agressió. Com proven les imatges, a ella no li va fer la més mínima gràcia, no així a Will Smith, que ho va trobar hilarant durant uns segons abans de pensar-s’ho millor i recórrer la distància entre el seu seient i l’escenari per deixar anar la patacada.

No sé si coneixen David Chapelle, Jimmy Carr o el més popular Ricky Gervais. Tenen en comú amb Chris Rock que tots s’han fet milionaris a costa de l’humor i que els tres compten amb especials més o menys avalats per l’èxit a diverses plataformes, sobretot a Netflix. Entre tots ells acumulen ‘grammys’ i ‘emmys’ per adornar diversos salons. Gervais, fins i tot, compta ja amb les seves pròpies sèries de televisió, on desplega el mateix humor corrosiu que en els seus espectacles o que a les gales dels Globus d’Or de les quals ha sigut mestre de cerimònies. Si els han vist alguna vegada, entendran que el que es va dir en la cerimònia dels Oscars sobre Jada Pinkett i que va precipitar l’escàndol posterior és un diàleg infantil al costat de qualsevol monòleg de Chapelle o de Carr. De fet, la referència a la calvície de la tinenta O’Neil era tan dolenta que de no ser per Will Smith hauria passat a millor vida tot just conèixer-se el nom del guanyador a la categoria de millor documental.

Chapelle, per exemple, s’ha enfrontat en nombroses ocasions a la comunitat LGTBi; el britànic Jimmy Carr no eludeix fer acudits sobre racisme o sobre la pederàstia, no sense advertir a l’audiència abans de començar el xou que el veritablement greu i preocupant és l’homofòbia, el racisme o la pederàstia, i que les altres coses són només això, acudits. És poc probable que algun dels tres canviï el rumb dels seus espectacles si pensen que algú d’entre el públic els pot agredir. No obstant, justificar Will Smith sí que ha de posar en alerta els milers de còmics que es guanyen la vida sobre escenaris menys glamurosos disseminats per bars i clubs d’humor de tot el món. Sempre hi ha la possibilitat que emergeixi d’entre el públic algun ofès disposat a deixar anar la mà.

Notícies relacionades

Will Smith ja va bufetejar un periodista ucraïnès abans que a Chris Rock

Serena Williams reacciona a la plantofada de Will Smith a Chris Rock en els Oscars 2022

En la prima línia que separa la llibertat d’expressió i el dret a sentir-se ofès hi caben encara diversos graus d’adaptació. ¡Si fins i tot Javier Bardem es va riure de la broma masclista que li va fer segons abans Chris Rock en al·lusió a Penélope Cruz! Una altra cosa és que l’acudit l’hi haguessin fet als Goya i que Bardem, en tal cas, s’ho hagués pres amb el mateix humor. Triomfar a Hollywood també porta alguna concessió als principis d’un per sòlids que aquests siguin. 

Sembla difícil que torni a repetir-se un episodi similar del que ha sigut trist protagonista el guanyador de l’Oscar al millor actor. El veritablement inquietant és l’espai cada vegada més estret que li queda a la llibertat d’expressió. I això no té gràcia.