Constitucionalisme, populisme i guerra cultural

Més que una opció política, el populisme és un mètode. En certa mesura, és freqüent en moltes posicions del debat públic, però és profusament empleat en els extrems de l’espectre polític. El populisme caracteritza els antisistema que, convençuts de lluitar contra el Mal des del Bé, no volen perdre temps analitzant el que s’han proposat reemplaçar quan puguin. Resulta molt atractiu per als qui es consideren marginats o menyspreats i no troben, entre els partits tradicionals, els qui atenguin les seves demandes i comprenguin el seu malestar.

Algunes forces polítiques han nascut amb la voluntat expressa de donar veu als que creuen que no la tenen i penso que és el cas dels populismes d’extrema esquerra i extrema dreta. Es distingeixen perquè desqualifiquen els partits tradicionals i aquestes noves formacions populistes els treuen vots. Quan això castiga l’esquerra del sistema, els seus adversaris de la dreta somriuen, complaguts. Veuen l’erosió electoral de l’adversari i els donen l’oportunitat d’associar-los amb l’extremisme. Si, en canvi, el populisme perjudica la dreta del sistema, és l’esquerra la que es delecta pels mateixos motius. I s’espera que cada sector es responsabilitzi de recuperar els seus votants desencaminats pel populisme.

Crec que en això hi ha un error de percepció que assumeix que els vots no es mouen entre esquerra i dreta. Em sembla que, quan s’accepta el discurs populista, qui fins ahir votava un partit d’esquerra tradicional demà pot votar l’extrema esquerra. I demà passat l’extrema dreta si veu que els que semblaven ser «els seus» han deixat de canalitzar la seva ràbia. Com és natural, el recorregut invers també és possible. Per això, per combatre el populisme cal actuar en dos nivells. En el primer actuen els partits polítics: han de recuperar els seus electors centrifugats pel populisme i posar molta atenció al que els preocupa i els irrita. En aquest desassossec hi ha causes socioeconòmiques objectives, com l’empobriment de les classes mitjanes. Però també subjectives quan hi ha por que s’imposin valors o estils de vida contraris als tradicionals. Els partits han de mantenir els principis que els caracteritzen, integrar les noves demandes que creguin acceptables i escoltar els seus electors escapats. Fins i tot als que s’han passat a l’altre extrem. Amb aquesta actitud poden resultar convincents; sens dubte, no des de la prepotència. 

Notícies relacionades

D’‘Ana Iris Simón’ a ‘Woke’: diccionari per entendre la nova ‘guerra’ cultural al voltant de la nostàlgia

La pandèmia ha esfondrat el recolzament electoral als líders populistes

El segon nivell és el de l’educació. El populisme actua al seu aire si llegim la realitat en termes de guerra cultural. D’aquesta guerra, afortunadament incruenta, es pot dir també que deixa malferida la veritat, que desposseeix de matisos i manipula perquè es converteixi en munició retòrica contra l’adversari. Per això, des de qualsevol institució educativa cal fomentar el pensament crític. Però no només cap a l’establert, sinó també cap a les seves alternatives messiàniques. 

És probable que els que ens dediquem al dret constitucional carreguem amb part de la responsabilitat per l’ascens del populisme. Centrats en el contingut de la constitució, potser hem deixat d’explicar el seu sentit. Per por d’adoctrinar o de perdre l’aura de tècnics amb la qual aspirem a ser vistos, donem poca importància als valors explícits i implícits dels textos constitucionals. Recordem, doncs, amb el poeta llatí Ovidi, que «les lleis es van fer perquè els més forts no poguessin fer-ho tot». Fins i tot quan, en democràcia, el més fort és el poble.