Als marges de Moscou

Notícies relacionades

Rússia va perdre un milió d’habitants l’any passat, la majoria per covid

Twitter era una cerveseria de Múnic

L’article, però, parlava sobretot de tot allò que quedava al marge de l’autopista, “l’altra Rússia”: pobles mig oblidats, lluny de tot, abandonats, amb treballadors que malvivien en vells pisos del comunisme sense calefacció; nens que no anaven a escola perquè per llei ja no era obligatori —amb un 40 per cent d’analfabetisme—; pagesos sense recursos que veien com la natura salvatge se’ls menjava el terreny. Una visió devastadora. Darrerament, esclar, he rellegit aquell article. Allò ja era la Rússia de Putin i em puc imaginar que tot ha empitjorat. A l’última dècada, el populisme l’ha portat a gastar el pressupost en rèdits immediats, com ara l’augment de les pensions, i ha reservat les grans inversions per a infraestructures de cara a la galeria, com els Jocs d’Hivern de Sochi el 2014 i el Mundial de futbol del 2018, que alhora li permetien netejar la imatge de règim totalitari —amb la connivència de les democràcies occidentals.

Aquests dies, per contrarestar l’absurda onada que confon Putin amb Rússia i cancel•la tot allò que tingui a veure amb la cultura russa, he llegit una nova edició dels contes d’Anton Txékhov (Club Editor). Txékhov va publicar en un moment únic, a finals del segle XIX, quan el poder absolut dels tsars ja es criticava obertament i encara no havia sorgit el germen de la revolució obrera. Com a rerefons de les seves històries emotives, Txékhov mostrava —sense jutjar— els camperols que vivien en condicions deplorables, l’enlluernament de l’alta burgesia de Moscou, els vicis d’un estat regulat en petits poders locals. Mentre llegia algunes descripcions i diàlegs, em preguntava si avui, 120 anys més tard, aquest desgast social ha canviat gaire. ¿Què deuen pensar de la guerra (si és que en saben res) aquells russos que fa una dècada s’esllanguien als marges de l’autopista? Al conte “L’estudiant”, per exemple, el protagonista torna a casa per un camí solitari, fa fred, i pensa que aquell vent “havia bufat en els temps de Riúrik, i d’Ivan el Terrible, i de Pere I, i que en les èpoques de tots ells hi havia hagut aquella mateixa misèria atroç, aquella fam (...), la mateixa ignorància, la mateixa tristesa, i aquell paratge erm a l’entorn, aquella foscor, aquella sensació de carregar un jou; tots aquells horrors havien existit, existien i existirien, i la vida no milloraria encara que passessin mil anys més”».