Article de Gemma Ubasart Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El català, una llengua per estimar
Hi ha un factor que no hauríem d’oblidar i em preocupa: que el català sigui percebut per una part de la societat com una llengua aliena, com un patrimoni que no li és propi
El divendres de la setmana passava preparava una sessió sobre l’etapa de govern de Jordi Pujol per a l’assignatura de política catalana que imparteixo a la UdG. Com a episodi obligat ens havíem d’aturar a l’aprovació de la llei de normalització lingüística de 1983. Es tractava d’una qüestió prioritària en aquell moment en que es construïen les bases de l’autogovern. I els representants polítics de tots colors hi dedicaren temps i intel.ligència. La llei resultant acabaria consolidant el model escolar que després en vam dir d’immersió, i fou aprovada sense cap vot en contra. No era la proposta a priori defensada per CiU, tampoc per ERC, però en el marc d’un ric procés de deliberació, es va arribar a la conclusió que la millor opció per la cohesió social i el futur del català era consolidar una única xarxa escolar (la proposta del PSC) que assegurés el coneixement de les dues llengües oficials a tota la ciutadania de Catalunya. L’ús del català com a llengua vehicular que, en tant que minoritzada, possibilitava aquesta fita.
Coincidències de la vida, en un descans, vaig fer un cop d’ull a la premsa online que parlava de l’acord arribat entre PSC, ERC, JxCat i comuns per a blindar el model lingüístic a l’escola davant les amenaces del TSJC. Bona notícia. Però també llegia que els postconvergents havien començat a dubtar després d’haver rebut certs qüestionaments a les xarxes. Mala notícia. Segons el meu parer, el retrocés en l’ús del català s’explica per una multiplicitat de factors: des de la globalització cultural i la digitalització de la comunicació, fins a aspectes que tenen més a veure amb limitacions o errors en polítiques públiques nacionals i estatals. Però hi ha un factor que no hauríem d’oblidar i que recentment és el que més em preocupa: que el català sigui percebut per una part de la societat com una llengua aliena, com un patrimoni que no li és propi. La politització del debat sobre la llengua ha contribuït a falcar certs sentiments, a crear problemes on no n’hi havia: Cs neix amb el propòsit de trencar els consensos catalanistes i, de manera prioritària, el que es construeix al voltant de la llengua; però també certes actituds d’apropiació essencialista del català per part de minories independentistes contribueixen a l’alienació.
Entretots
Les quatre forces polítiques abans esmentades han anat teixint, en la discreció, una via per a poder mantenir íntegrament als centres educatius el règim lingüístic marcat per la llei d’educació (2009). La fórmula escollida és la reforma de l’article 21 de la llei de política lingüística (1998). No era la única via, es cert. Es podria haver procedit, per exemple, a introduir canvis a la LEC. Però l’important aquí és la consecució d’un l’acord ampli i plural, i aquest te una doble potencialitat. Per una part, una d’instrumental: la inclusió de socialistes a l’equació compromet al mateix govern espanyol en la cerca d’una solució. Per una altra, una de més substantiva: l’aprovació d’una proposta que compta, com a mínim (i a l’espera que s’hi puguin afegir altres forces), amb el suport de 106 parlamentaris de 135 camina en la direcció d’aconseguir que el català segueixi essent una llengua compartida, vertebradora de la diversitat. Una llengua de totes. Una llengua per estimar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
