El consens del català, en joc

No es pot interrogar al voltant a si la fórmula que han trobat els negociadors republicans, comuns, socialistes, i, en un primer moment, també exconvergents –acompanyats en tot moment per l’exconsellera Rigau, que en certa manera ha sigut la impulsora de la dinàmica que ha portat a l’acord–, és bona o no. Això no és l’important. En tema de promoció i defensa de la llengua catalana, també i sobretot en àmbit escolar, en realitat això sempre ha sigut el menys important. Les claus de l’èxit del sistema que ha acompanyat l’enorme salt endavant de les competències en llengua catalana experimentat per les generacions escolaritzades a partir dels anys 80 han sigut fonamentalment dues: l’opció per una xarxa escolar única amb llengua vehicular en català, que ha permès no cristal·litzar comunitats separades per raons de llengua; i l’enorme consens parlamentari (i social) que va presidir el naixement del model i va acompanyar al llarg de les dècades la seva consolidació.

A principis dels anys 80 –quan es va començar la llarga tramitació del text legal que es convertiria en la llei de normalització lingüística de 1983–, Convergència i Unió (com també Centristes de Catalunya i, en part, ERC, segons la documentació parlamentària) era favorable a una doble xarxa, una en català i l’altra en castellà. Dins del món pujolista pesaven les veus que plantejaven que l’escola havia de ser la reserva de la llengua i la cultura catalanes, enteses com les essències d’una identitat que havia sigut postergada i negada durant el franquisme. I si per consolidar aquesta essència s’havia de partir la comunitat educativa –i en definitiva, la societat–, aquest era un preu que s’havia de valorar pagar. Socialistes i comunistes estaven totalment en contra i la falta de consens sobre aquest punt va alentir de manera significativa l’aprovació del text. El PSC –amb el recolzament del PSUC–, el 1981 va presentar una proposició no de llei sobre llengües en l’ensenyament universitari que plantejava la xarxa única, que, encara que sortís derrotada –amb els vots de CiU, ERC i els centristes-, va exemplificar que aquest seria el gran tema respecte al qual hi havia perill de divisió. CiU va arribar a l’última fase de la tramitació mantenint vives més de 70 esmenes, una part relatives al model lingüisticoescolar, però just abans d’encarar el tram decisiu de l’‘iter’ parlamentari, les va retirar totes. Va abdicar dels plantejaments inicials per afavorir que la llei s’aprovés sense vots en contra.

Notícies relacionades

Centenars de persones reclamen a ERC, el PSC i els comuns que retirin el pacte lingüístic

Blindar l’escola de tots

La llei de política lingüística de 1998 va obtenir menys recolzament que aquella que s’havia aprovat 15 anys abans: es van autoexcloure –per motius oposats–, el PP i ERC. En aquest cas, el model escolar no va estar en debat, però, igualment, per segona vegada hi va haver pressions dels sectors més intransigents del nacionalisme conservador, que consideraven la norma massa laxa. Malgrat això i dels cants de sirenes emesos per ERC (encara s’era lluny del ‘chicken game’ dels últims temps), ni li va passar pel cap a CiU apartar-se d’un acord que ajuntava una majoria molt conspícua del Parlament. Per segona vegada el nacionalisme conservador va apostar pel consens.

Certament, en les últimes dues dècades el català –i particularment la seva presència a l’escola–, ha passat progressivament –i tràgicament–, a ser objecte del debat polític més enverinat. L’aparició de Ciutadans el 2006 va ser el senyal que el perill estava a tocar. I 10 anys de procés independentista han portat la qüestió a quotes de conflictivitat alta, amb el risc palpable que per primera vegada en més de 40 anys la llengua sigui considerada una qüestió de part. L’acord de fa dues setmanes intenta desactivar aquest perill. La pilota està a la teulada dels postconvergents i en aquesta tercera vegada –Twitter pel mig–, pot ser que els intransigents es surtin amb la seva. Seria una notícia pèssima.