Article de Jenn Díaz Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Les bromes i l’honor
Les dones fa centenars d’anys que arrosseguen el greuge, que el masteguen, que s’organitzen, que teixeixen estratègies a tot el món
El món ha canviat a dos ritmes diferents. Per a les agreujades eternes, les dones, ja n’hi ha prou d’algunes bromes, d’algunes dinàmiques, d’algunes conductes, d’algunes situacions incòmodes. Ja n’hi ha prou d’un món que les ha considerat inferiors i les ha menystingut: en el terreny de l’humor i fora d’ell. En aquest primer ritme, el de les dones, hi ha segles de sobrecàrrega. Sembla que ara volen enllestir certs rols en un tres i no res, però no és cert: fa centenars d’anys que arrosseguen el greuge, que el masteguen, que s’organitzen, que teixexen estratègies arreu del món, que s’uneixen i lluiten des de diferents espais, amb diferents mètodes. És un greuge que la majoria de dones ha assumit com a propi i hi ha conviscut de la millor manera possible. En funció del volum del greuge particular —n’hi ha un que és compartit, comunitari—, del seu pes, de la vergonya que l’acompanyi, l’han carregat amb més o menys dificultats.
Entretots
Per altra banda, l’altre ritme, el ritme dels homes, que no han assumit com a propi —a diferència d’elles— el greuge cap a les dones: com els ha impactat en les seves vides, com les ha condicionades, com han hagut de carregar aquell pes i aquelles normes que van decidir entre tots. No ells, evidentment, però algú com ells. I de cop ara veuen com el món es va transformant mica en mica, potser a un ritme una mica més alegre que en temps anteriors, i se’ls fa estrany. Pensen que ja no poden fer bromes de res, que el món ha embogit, que és tot massa políticament correcte, que la gent —els altres, els dels greuges, que he simplificat amb les dones però que són molts més— s’ho agafa tot amb paper de fumar. De cop s’han trobat al davant d’un món que s’esfondra —de totes les generacions, li havia de tocar a la seva— i veuen com el nou ve una mica més net, i aquelles normes no escrites ja no funcionen. Les bromes ja no fan gràcia, les situacions incòmodes incomoden, les dinàmiques negatives s’adverteixen i els greuges tenen noms i cognoms. Ara els sembla que ja no poden fer res sense que se’ls assenyali: als qui fan la broma, als qui la riuen, als qui la justifiquen, als qui hi reaccionen amb una bufetada. Pobrets.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
