L’última lliçó de llatí (i d’humanisme) de la professora Vilallonga

Vilallonga en la seva lliçó darrera a la UdG va construir un relat esplèndid sobre la necessitat de tenir present el llegat dels antics de la mateixa manera com l’abella liba el líquid dolç de les flors i no se’n nodreix per a la pròpia subsistència, sinó amb la voluntat de convertir el nèctar en mel. És a dir, crea una nova realitat, però ho fa no gràcies a la “contaminatio”, la tasca ingent de recollir, transportar i fabricar. Això ho deia Horaci, i Virgili també s’hi referia (el “treball aferrissat” de les abelles) per explicar que l’amor, la dedicació intensa i, finalment, l’exercici de la “pietas” com a valor suprem, són les eines per viure els dies i vèncer els neguits. No ens calen herois arravatats, sinó la continuïtat virtuosa de la cultura.