La nota | Article de Joan Tapia Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Govern en crisi?
Sánchez viatja al Marroc, però amb un Govern desautoritzat al perdre una votació parlamentària muntada per Podem, el seu soci de coalició
La cimera entre el president i el nou líder del PP ha anat raonablement bé. Pedro Sánchez i Núñez Feijóo s’han compromès a emprendre la renovació del Consell del Poder Judicial, que porta ja tres llargs anys de retard i que és un greu exponent de la crispació política i la falta total de diàleg. I només han discutit sobre política econòmica. Era inevitable perquè Feijóo no podia, a la primera de canvi, avalar el decret llei de mesures econòmiques, ni Sánchez obrir-se a canviar una cosa que ja ha negociat i per a la qual –pel que sembla– ja té majoria. Sobretot quan la posició de Feijóo sobre la rebaixa d’impostos com a remei màgic és molt discutible. Però l’important és que s’ha obert una porta que estava hermèticament tancada a la col·laboració entre els dos grans partits.
La visita que Sánchez acaba d’iniciar a Rabat té fins i tot més rellevància perquè hauria de ser un pas decisiu per desbloquejar les relacions amb el Marroc, un país clau per a Espanya –i per a Europa– perquè és la frontera amb l’Àfrica, continent origen d’una descontrolada immigració que fuig com pot de la misèria i el subdesenvolupament. I l’amenaça terrorista ha trobat al Marroc –un país que ha de ser amic però que no és una democràcia europea– un mur de contenció.
Però la nova posició espanyola no és tant sòlida com hauria de ser-ho perquè s’ha adoptat –per raons potser obligades perquè en política exterior, i més en temps de guerra, la ‘realpolitik’ és decisiva– sense el molt convenient consens intern. La relació amb el Marroc és una qüestió d’Estat perquè implica també Europa i els Estats Units i necessitaria l’acord, com a mínim, dels dos grans partits. No ha sigut així –potser per prepotència de Sánchez, potser perquè el PP estava escapçat–, cosa que serà molt negativa.
En efecte, Sánchez viatja després que el Congrés hagi aprovat per 161 vots (entre els quals els de Podem, ERC i el PP), contra 115 (del PSOE) i 58 abstencions (Vox i Cs) una proposició no de llei en la part expositiva de la qual es diu que «una part del Govern i a l’esquena del Parlament» ha oblidat el compromís amb el referèndum del Sàhara a l’avalar la proposta d’autonomia del Marroc. Com abans ja havien fet els Estats Units, Alemanya i França.
El PP no va ser consultat i no ha tingut aquesta vegada objeccions –curiós– a unir els seus vots amb els tan injuriats d’ERC i Bildu. Però el Govern ha quedat desautoritzat perquè el soci de coalició –Podem– l’ha increpat públicament i acusat de poc menys que deslleialtat i traïció. En un país normal, Podem abans hauria d’haver abandonat el Govern. I en cas contrari, Sánchez hauria d’haver cessat immediatament els seus ministres. No es pot estar alhora en el Govern i liderant la repulsa ni més ni menys que a un punt clau de la política exterior.
Entretots
Les coses no s’han fet bé i la primera conseqüència serà, per escandalosa falta de coherència, la pèrdua de credibilitat, tant interna com externa, del Govern de Sánchez. I perdre solvència és encara més greu i nociu enmig d’una guerra a Europa que tindrà serioses conseqüències polítiques i econòmiques.
Els governs de coalició són, moltes vegades, necessaris i útils, però quan la incoherència es converteix en la nota dominant –i reincident– han perdut el sentit. Sembla que aquest és el cas de l’actual Govern. Però el més probable és que malgrat tot –desunit i ranc– continui amb l’argument que és la solució menys dolenta. ¿Encara?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
