Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Luis Medina Abascal i Alberto Luceño: Vota Juan
El problema de casos com el de les mascaretes no és que existeixin, sinó l’engranatge que els fa possible
Si la ficció política nord-americana va generar ‘El ala oeste de la Casa Blanca’ i ‘Veep’, la britànica i mítica ‘Sí, ministre’ i la nòrdica ‘Borgen’, l’espanyola ha creat una petita joia que es pot veure a HBO Max: ‘Vota Juan’, ‘Vamos Juan’ i ‘Venga Juan’ són les tres temporades d’una sèrie que col·loca la política i la societat espanyoles davant un mirall immisericordiós. A ‘Vota Juan’, el ministre d’Agricultura Juan Carrasco (fenomenal Javier Cámara en tots els matisos d’un personatge disfuncional, mesquí i extraordinàriament humà) desafia el seu partit per disputar-li les primàries al president del Govern. A ‘Vamos Juan’, Carrasco pretén canviar el mapa polític creant el seu propi partit. I a ‘Venga Juan’ el personatge de Cámara s’enfronta a una acusació de corrupció en la construcció d’un tanatori ‘premium’ durant la seva etapa com a alcalde de Logronyo. La sèrie se supera en cada capítol i l’última temporada és una successió d’episodis brillants en els quals destaca l’intent del protagonista de demanar asil a l’ambaixada argentina i, sobretot, un ‘flashback’ al moment en què tot va començar per a ell, quan, com a regidor d’un ajuntament, va ser temptat per la fruita prohibida del poder, els diners, l’ambició i la vanitat. «Compte, que no soc l’únic», com diria Juan Carrasco fent l’irritant signe de les cometes amb els dits.
Entre les moltes virtuts de ‘Vota Juan’ destaca la seva nul·la pretensió d’exemplaritat. Dibuixa una sàtira política arrelada amb la realitat social i política tal com és, sense pretendre indicar com hauria de ser (al contrari d’aquests diàlegs tan brillants marca de la casa dels personatges de Sorkin, per exemple). Carrasco vol el poder per viure millor i el poder es materialitza en coses com un xalet, un bon cotxe, no estar sol i 4.000 fol·licles en un implant capil·lar a Turquia. ¿A què més pot aspirar un alcalde de Logronyo? En el món de Carrasco no hi ha morals, sinó humanitat en tot el sentit de la paraula.
Els comissionistes
Penso en el 4.000 fol·licles de Juan Carrasco quan llegeixo la llista de la compra dels comissionistes Luis Medina, fill del mort duc de Feria i de la model Naty Abascal, i Alberto Javier Luceño. Amb la milionària comissió que suposadament van cobrar els dos socis per exercir com a mitjancers en tres contractes licitats per la funerària municipal de Madrid per a la compra de material sanitari a l’inici de la pandèmia, Medina i Luceño van comprar un iot, una casa, tres Rolex i diversos cotxes d’alta gamma, entre els quals hi havia un Ferrari, un Lamborghini, un Aston Martin i diversos Mercedes. No es van implantar 4.000 fol·licles perquè segurament no els necessiten, com es veu a les fotos. «Un Juan Carrasco comissionista intentant forrar-se enmig de la pandèmia portant 100.000 mascaretes defectuoses de Taiwan també hauria sigut una bonica temporada de la meva sèrie», es llegeix en un tuit publicat pel compte oficial de la sèrie, @soyjuancarrasco. Totalment creïble.
Notícies relacionadesLa realitat supera a la ficció, com diu el gastat clixé, perquè en aquest cas la ficció aspira a reflectir els engranatges de la realitat. Una realitat en la qual a algú li sembla una bona idea embutxacar-se 6,1 milions d’euros per intermediar en la compra de material sanitari defectuós en ple flagell de la pandèmia. O una realitat en la qual un advocat, Carlos Martínez Almeida, suposadament no va veure inconvenient en fer d’enllaç entre els comissionistes i l’ajuntament que dirigeix el seu cosí, José Luis Martínez-Almeida. ‘Vamos, Medina’; ‘Venga, Luceño’; ‘Vota Juan’.
El problema no és que existeixin els Medina, els Luceño i els Carrasco necessaris perquè aquests negocis siguin realitat, o que a algú se li acudeixi que embutxacar-se sis milions d’euros en comissions en material sanitari en ple flagell de la pandèmia sigui una manera d’emprendre. Potser és delicte o potser no; la justícia ho decidirà, igual que en el cas del germà d’Isabel Díaz Ayuso. El greu problema és aquest engranatge que tan bé descriuen les tres temporades de Juan Carrasco, la concepció de la política com a porta d’accés a l’erari públic, la idea que els pressupostos són botins per assaltar, la plèiade de comissionistes, empresaris i aconseguidors que prosperen al voltant de les administracions, és igual el color del partit, és igual que es tracti de mascaretes i respiradors en una pandèmia o un tanatori ‘premium’ a Logronyo. Tot per un grapat de fol·licles. «Compte, 4.000.»
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
