Article d’Irene Jaume Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Entre el blanc i el negre, l’esperança
Hem defenestrat el dubte, el dret a canviar d’opinió i fins i tot el dret a no tenir-ne
El verb dubtar deriva del mot llatí dŭbĭtare, que al seu torn es deriva del mot duo, que vol dir dos. Perquè representa que dubtem entre dues coses, entre dues decisions, entre dos posicionaments. I avui en dia més que mai, és clar. Tot és blanc o negre, o estàs amb mi o estàs contra mi. Cada dia ens movem entre dos pols oposats i, en aquests temps de xarxes socials (o de la infocràcia, que diria Byung-Chul Han), hem d'anar fent salts d'una banda a una altra. No passejades, no: salts. Tot el que queda enmig és terra cremada, una espècie de territori que sembla que no habita ningú perquè és un símbol de derrota.
Tenc la sensació que hem defenestrat el dubte, el dret a canviar de parer i, fins i tot, el dret a no tenir opinió. La sensació que només contraposem idees i conceptes i mai no els considerem complementaris per por a erosionar les nostres creences i principis absoluts. Com si aquests fossin sagrats, com si féssim veure que el sistema en què vivim no afecta a les nostres visions i no anés amb la velocitat que va. Com si poguéssim mantenir-nos només a una banda del pol i no fer cap passa per travessar el camí que el separa de l'altre. Com si els matisos no importessin i fossin indignes o, si voleu, dignes de ser ignorats.
L'esperança potser rau, precisament, en el camí entre aquests blancs i negres amb els quals ens crivellen dia sí dia també. I no estic defensant les postures neutrals o equidistants, si és que se m'està entenent així, estic defensant la transigència com a pràctica transformadora quan l'objectiu val la pena. Les persones que intentem –amb més o menys èxit– passejar entre els dos pols de certes discussions estem com dislocades, veient com poques persones ocupen el lloc de moltes i van omplint de fum espès l'imaginari sobre molts temes. Potser la qüestió és reivindicar més els matisos, com fa Vivian Gornick a 'Comptes pendents' (l'altra editorial, 2021), i ser més benevolents entre nosaltres i no tant amb el poder, al qual li permetem qualsevol cosa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
