Article de Xavier Bru de Sala Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Sánchez al Marroc
Espanya no es plantejarà mai més la qüestió de l’autodeterminació de la seva antiga colònia al Sàhara
No, Espanya no ha acaba de donar l’esquena al Sàhara Occidental sinó que ho va fer entre l’any 1975 i el 1976, quan primer va compartir la responsabilitat administrativa i tot seguit, empesa per la Marxa Verda, va abandonar el territori a mans del Marroc. Aviat farà mig segle. De vegades els processos històrics són tan lents com inexorables. Després d’obtenir l’aval total de sobirania dels Estats Units a canvi d’un aliat tan fidel com Egipte però més estable al nord d’Àfrica i est de l’Atlàntic, indret estratègic, la concessió del que vist des d’Amèrica és un tros de desert és certament de baix cost.
Des d’Espanya, les coses no es veuen de la mateixa manera. Opera en moltes ànimes un cada vegada mes difús però real sentiment de culpa que s’aferra la noció avalada per LONU de l’autodeterminació. Culpa per haver faltat al deure més elemental amb la seva ex colònia i commiseració davant el sofriment de les restes del poble sahrauí, condemnat ara sense remissió, amb el beneplàcit d’Espanya, a extingir-se del tot.
Aleshores molt més que ara, l’oposició, representada per Felipe González en visita als campaments sahrauís, va denunciar la baixada hispana de pantalons davant les inacceptables pretensions del Marroc. Ara Núñez Feijoo ordena a les seves tropes votar en contra de l’oficialització de la posició espanyola, la real, la de sempre. Si arriba a governar, ell o o qualsevol altre líder dels populars, no farà altra cosa que assumir la decisió i seguir el camí iniciat per Pedro Sánchez. Cartipàs tancat. Espanya no es plantejarà mai més l’assumpte de l’autodeterminació de la seva antiga colònia al Sàhara. Altra feina té, altra feina tindrà, per cedir pas a pas al Marroc i sense que l’honor patri en pateixi més del compte, la sobirania de Ceuta i Melilla.
Notícies relacionadesSánchez i el rei del Marroc han inaugurat una nova etapa en les relacions. Tant pot tractar-se d’un parèntesi fructífer i cordial abans de noves confrontacions per la integritat territorial del Marroc com d’una amistat veritable que els múltiples interessos mutus solidifiquin fins a tornar-la irreversible. Sembla que, d’entrada, tots dos països opten pel segon cas, i si és així veurem com l’obertura de duanes dona pas a la fi de l’aïllament i un inici de marroquinització de l’economia de Ceuta i Melilla. Sigui com sigui, el resultat final està cantat. Al sopar del president espanyol i el rei del Marroc va quedar establert el què. Queda pendent el com i el quan, si sempre d’acord o alternant bones i males etapes. El camí emprès no té retorn, i més val que no en tingui.
En termes de realpolitik, no humanitaris ni d’orgull i confrontació per la mida de les banderes, a Espanya i a Europa, també a Catalunya i potser més del que es pensa, els convé el final de les friccions i l’acceleració de les col·laboracions en termes econòmics, comercials i culturals. I això passava per cedir, nominalment, el Sàhara. I això passarà per compartir en efecte Ceuta i Melilla amb un estatus especial però sota sobirania nominal del Marroc.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
