Trans: de la ficció a la imposició

Als programes informatius i d’entreteniment, inclosa la programació infantil a la televisió pública, es presenta com una veritat la fantasia de que hi ha nenes amb penis i nens amb vulva. El discurs centra la seva coartada en dues paraules, realitat i drets: defensa la inqüestionable existència d’una “realitat trans” i la necessitat de “reconèixer els drets de les persones trans”. Discrepar de que existeixi tal realitat i sostenir amb fonament que la proliferació d’“identitats trans” és la conseqüència d’una inducció molt ben planificada i finançada, així com preguntar quins drets els manquen a les persones que rebutgen el seu cos sexuat i se senten “al cos equivocat” ja és anatema.

En pocs anys i sense adonar-nos-en hem passat de la ficció a la imposició de la qüestió trans. Què ha passat? A què obeeix aquest canvi radical davant la imminent i gens innòcua possibilitat de consolidar legalment l’alteració del nostre ordenament jurídic?

El març de 2007 el govern de l’Estat va aprovar dues lleis que contenien definicions mútuament excloents del concepte de gènere. La Ley 3/2007, de 15 de marzo, “reguladora de la rectificación registral de la mención relativa al sexo de las personas”, parlava de “persones transsexuals”, introduïa el concepte d’identitat de gènere com un “sentiment profund” d’identificació amb l’altre sexe i establia les condicions mèdiques, legals i d’edat per procedir al canvi de nom i de sexe al cens. És a dir, es reconeixia una ficció mèdica i jurídica que pretenia donar sortida a allò que en aquell moment es definia com un trastorn de percepció que afectava a un nombre reduït de persones, majoritàriament homes adults, que rebutjaven els atributs de la seva biologia masculina. Una ficció, perquè no es pot canviar de sexe. En canvi, l’altra llei, la Ley Orgánica 3/2007, de 22 de marzo, “para la igualdad efectiva de mujeres y hombres”, definia el gènere com el Conveni d’Istambul, un tractat vinculant signat per Espanya: una categoria social que considera les dones inferiors als homes, legitima les múltiples formes de violència que pateixen i constitueix una greu violació dels Drets Humans. Aquesta definició és la que guia la recerca i les polítiques d’igualtat destinades a fer que aquesta igualtat sigui real i efectiva, com dicten les lleis, per fer front a la persistència d’una societat masclista.

Notícies relacionades

Irene Montero denuncia que el CGPJ incompleix la legislació amb el retard de la llei trans

Per un turisme sostenible i raonable

Però des d’aleshores, la definició basada en la ficció que responia a percepcions subjectives s’ha anat imposant a la definició basada en la realitat de las desigualtats. Més de 40 lleis autonòmiques ja defineixen el gènere com una identitat sentida suposadament reprimida per una idea arcaica que considera que les dones i els homes existeixen i que es diferencien pel seu sexe, com tots els mamífers. De fet, ja s’explica a les escoles, instituts i universitats a l’alumnat i al professorat, als professionals de la salut i de l’administració, que el sexe no és binari sinó un espectre de possibilitats i que accedir a bloquejadors de la pubertat, hormones i cirurgia és un dret des de la infantesa, el “dret a ser qui realment ets”. Els projectes de lleis “trans” volen consolidar aquest estat de coses amb la lliure autodeterminació del sexe, i mentrestant - ¡oh, sorpresa! - es multipliquen els “casos trans” i els seus tractaments irreversibles en infants i adolescents. I qüestionar la “teràpia afirmativa” de la “identitat sentida” per ètica professional i responsabilitat familiar pot ser objecte de sancions i de denúncies per situació de risc o desemparament.

Sorprenentment, s’ha aconseguit instal·lar la idea que la ideologia “trans” es progressista, encara que faci miques les polítiques de igualtat, redueixi ser dona a declarar-se dona, i converteixi menors sans en pacients-consumidors de per-vida. Entre una esquerra perduda entre identitats i sentiments i una dreta que ja li va bé, la ciutadania no té eines per treure l’entrellat d’aquest procés si les feministes no tenim veu als mitjans. La mida dels interessos que hi ha al darrera és, sens dubte, proporcional a aquesta inusitada imposició de la ficció com a realitat.