Lideratges reforçats

Just en aquests dies s’ha produït la revalidació de dos d’aquests lideratges i ho han fet per àmplies majories, són els d’Orbán a Hongria i Vucic a Sèrbia. En el cas de Vucic gairebé al 60% del vot emès, en el cas d’Orbán entorn del 54%. Tots dos van arrasar en els partits i plataformes de l’oposició que van perdre suport popular de manera escandalosa.

Aquesta situació permet a Orbán i Vucic mantenir-se un nou mandat en el poder i, a més, legitimar tots els passos fets cap a la construcció de democràcies iliberals sostingudes sobre el «legalisme autocràtic». Aquest tipus de sistemes permeten la utilització de les normes legals per consolidar un poder polític que treballa en benefici dels seus propis interessos, tant partidaris com personals.

Durant anys, a Hongria i a Sèrbia, s’ha procedit al desmantellament progressiu de l’estat de dret davant la mirada impassible de Brussel·les i els seus mecanismes correctius, en un cas, des de dins de la UE; en l’altre, en el marc de la política de condicionalitat pròpia del procés d’ampliació. En cap dels dos casos aquest marc normatiu ha funcionat. 

A Hongria, Viktor Orbán ha anat revalidant la seva posició i s’ha convertit en el primer ministre més longeu del Consell Europeu, en el qual ara compleix 12 anys. Per la seva banda, Aleksandar Vucic ocupa llocs de poder des del 2014, primer com a primer ministre i, des del 2017, com a president de la República de Sèrbia. Tots dos han consolidat el seu poder sobre la base d’un discurs profundament nacionalconservador i irredemptista que s’ha pogut sostenir-se gràcies a la creació d’una xarxa d’interessos clientelars, nodrida, en gran manera, gràcies a la recepció de fons estructurals procedents de la UE. Això els permet controlar tots els ressorts de l’Estat en la qual cosa en Ciència Política es denomina la captura de l’estat i que consisteix a infiltrar interessos partidaris en tots els nivells de l’administració i poders estatals, incloent-hi, per descomptat, el poder judicial.

Notícies relacionades

Victoria còmoda però no definitiva de Macron davant Le Pen

¿Quan són les eleccions a França 2022? Data i calendari electoral

Però aquests països tenen alguna cosa més en comú. Tots dos han demostrat ser fidels aliats i socis del Kremlin dirigit per Vladímir Putin. De fet, han sigut dels pocs governs que han mantingut obertament l’esmentada proximitat fins i tot després de la invasió russa d’Ucraïna. Així, el govern serbi fins i tot va reforçar les comunicacions aèries amb Moscou durant les primeres setmanes de la guerra, i Orbán fins i tot s’ha utilitzat un discurs sostingut sobre l’aliança amb Rússia com a element de construcció de pau, però també es presenten com dics davant la radicalització de la política als seus països.

Si fins al 24 de febrer aquesta situació suposava una confrontació molt clara en relació amb les premisses marcades per Brussel·les en l’àmbit de l’estat de dret, aquestes victòries plantegen alguns dilemes, i no menors, sobre com s’hauria d’establir la relació d’aquests dos països, especialment en el context de la invasió russa d’Ucraïna. L’actitud reptadora d’aquests líders després de les seves incontestables victòries electorals posa a la UE davant la disjuntiva sobre les mesures adoptar, ja que les existents fins ara, lluny de tallar les derives autoritàries, les han reforçat. Des de la UE es fa imprescindible una reflexió entorn de com abordar la crisi d’unes democràcies que fins fa ben poc es consideraven indestructibles.