Article d’Eva Arderius Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La fauna de Barcelona
Si l’experiment funciona, el ramat antiincendis deixarà de ser un servei exòtic per convertir-se en un servei municipal més
Van arribar a Barcelona la setmana passada, a mig matí, en un camió des de Sant Llorenç Savall. Els va costar baixar, però un cop la primera es va decidir, les altres la van seguir. Es tracta de 295 caps de bestiar, un ramat format per cabres i ovelles que vigilen dos pastors i quatre gossos. Ja són a la que serà la seva nova casa, els boscos de Collserola, entre Montbau i la Font del Gos, al districte d’Horta-Guinardó de Barcelona. No van necessitar període d’adaptació. No feia ni cinc minuts que havien arribat, que ja menjaven l’herba que hi havia al costat del camió, davant de la mirada embadalida dels pixapins, poc acostumats a veure bestiar a Barcelona. El ramat pasturarà tot el dia i la seva funció és netejar el sotabosc i prevenir incendis, la gran preocupació dels veïns dels barris de muntanya, dels bombers i dels gestors del parc natural. Un incendi de sisena generació cremaria Collserola en vuit hores, segons els experts. Per això cal una màquina perfecta com aquesta, que treballa de sol a sol i no necessita combustible. Si aquest ramat antiincendis funciona, s’ampliarà a més zones boscoses de Barcelona. De fet, ja hi ha altres ciutats metropolitanes que també en tenen.
Però veure ovelles i cabres pasturant per la ciutat, encara que sigui al bosc, no deixa de ser exòtic. Tenim nova espècie animal a Barcelona. Ara caldrà veure com s’adapten elles (tot fa indicar que sense problemes) però sobretot com ens adaptem nosaltres. Això és el que més preocupa als pastors, la convivència amb les moltes persones que hi ha al parc, passejant, corrent, amb gos, amb bicicleta i amb certa curiositat per veure aquesta nova 'atracció'.
Als barcelonins ens agrada veure nous animals, sobretot si son poc habituals. Ens agrada fins que es converteixen en problema. L’exemple més clar d'això és el que ha passat amb els porcs senglars. Va haver-hi un moment que ens feia gràcia veure’ls comportar-se com gossets, acostant-se a les persones quan els donaven menjar o trepitjant asfalt, perseguits per agents de la Guàrdia Urbana. Fins que l’anècdota s’ha convertit en una cosa massa habitual i ha deixat de ser graciós. Ara, els senglars han optat pel self-service, és a dir, prendre directament el menjar als humans sense demanar permís, obrir i tombar contenidors i campar per zones urbanes sense por.
Entretots
No és el mateix, però també ens ha passat amb les cotorres. Quan van començar a aparèixer ens semblava curiós sentir el seu crit i veure el seu verd tropical, fins que n’hi ha hagut massa. Ara és una espècie invasora, el seu so ja forma part del soroll de la ciutat i el seu verd ja no ens sembla ni tan cridaner, ni tan tropical. La fauna barcelonina, com deu passar a totes les ciutats, no és per tirar coets. Coloms que, a mesura que et fas gran, deixen d’agradar-te i només veus en ells una mena de reencarnació de rates voladores. Les gavines, tan idíl•liques de lluny i tan terrorífiques de prop. Fan por quan se les veu prenent els entrepans dels nens al pati d’una escola o esquarterant un colom. Per no parlar del que no vola. Tot el que es mou entre l’asfalt i el subsòl és més aterrador.
Potser per això, perquè la fauna habitual és més aviat grisa i poc idíl•lica, els barcelonins ens bolquem en les noves espècies. Ens agrada veure-les i detectar-les. Posem càmeres als nius dels falcons per veure com neixen, gravem vídeos de dofins quan s’apropen al nostre litoral, custodiem nius de tortuga babaua o vigilem les llúdrigues del Besós perquè vol dir que l’aigua és prou neta, però després no hi sabem conviure. Els animals no ho tenen fàcil a la ciutat. No els hi posem fàcil. La ciutat els acaba fent malbé.
Esperem que a les ovelles i a les cabres que acaben d’aterrar a Barcelona no els passi com a la resta d’espècies. Que no es converteixin en problema. Perquè si l’experiment funciona, deixaran de ser un servei exòtic per convertir-se en un servei municipal més, un servei imprescindible per una ciutat que també té muntanya, tot i que a vegades ho oblidem. Potser el proper homenatge animal que haguem de pensar no sigui per l’estimat i idolatrat Floquet de Neu, sinó per les integrants del primer ramat antiincendis de Barcelona. Les pioneres de Sant Llorenç. Els desitjo molta sort a elles i sobretot, als seus pastors.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.