Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No en tinc ni cinc
¿Fins a quin punt no és millor això que tornar-se un home de negocis i un dia fer-se ric de cop, estafant milions en comissions, perquè es porta a la sang, i sortir a dilapidar-los en iots, cotxes, cases i rellotges?
Un moment culminant dels dies adversos, en què les coses no van com t’agradaria, arriba quan respons a un amic: «No en tinc ni cinc». Prèviament ell et va proposar un pla molt desitjable, que per descomptat costa diners. El contratemps que significa no tenir pasta tomba a la primera els millors plans. Molta pena. Ho va expressar amb fortuna Gordon Gekko a ‘Wall Street’, d’Oliver Stone, a l’assenyalar que en els grans negocis «si no ets dins, ets fora». Aquesta filosofia s’adapta fàcilment als negocis petits, als somnis modestos. Quantes vegades es tracta només de sortir a sopar, o aconseguir unes entrades per a un concert, i hi renuncies perquè aquest mes estàs pelat. També pot passar que no portis res a sobre circumstancialment. A mi això em passa sempre. Sovint soc propens a oblidar una cosa important quan surto de casa: les claus, el telèfon, un bolígraf, la cartera. Quan et passa ni tan sols et pots permetre un gelat ametllat.
El contrari a no tenir-ne ni cinc no és tant tenir molts diners, que també, com llençar-los. Quina passada, llençar-los. És una forma de vida. Per descomptat, es pot gastar amb classe o sense. Scott Fitzgerald explicava que el 1923 va cremar 36.000 dòlars, és a dir, tot el que va guanyar. No representaven una gran fortuna, del tipus iot i casa a Palm Beach, però havien de donar, segons ell, per a una casa espaiosa ben moblada, un viatge per Europa un cop a l’any i un o dos bons.
Notícies relacionadesUn dia va voler esbrinar on havien anat a parar els 36 grans, i va començar a sumar. Despeses domèstiques prorratejades per mes: impostos (198 dòlars), menjar (202), lloguer (300), carbó, llenya, gel, gas, llum, telèfon i aigua (114,5), servei (295), pals de golf (105,5), roba per a tres persones (158), metge i dentista (42,5), medicines i tabac (32,5), automòbil (25), llibres (14,5), altres despeses domèstiques (112,5). Total, 1.600 dòlars. Al treure la mitjana mensual de despeses que es podien incloure sota la rúbrica de «plaer» li van sortir 400 dòlars, repartits així: hotels amb càrrec d’àpat a l’habitació a Nova York (51), viatges (43), entrades per al teatre (55), barberia i perruqueria (25), caritat i préstecs (15), taxis (15), bridge, daus i apostes de futbol americà (33), festes en restaurants (70), oci (70), altres (23).
Eren unes despeses bellíssimes. Coincidim que Fitzgerald sabia llençar els diners fins a quedar-se sense res. Atresorava l’estilosa saviesa, que al cap i a la fi feia que ell també entonés la frase dels dies hostils: «No en tinc ni cinc». ¿Fins a quin punt no és millor això que tornar-se un home de negocis i un dia fer-se ric de cop, estafant milions en comissions, perquè es porta a la sang, i sortir a dilapidar-los en iots, cotxes, cases i rellotges? M’agrada creure –amb moments de dubte, perquè negar-ho– que surt a compte viure estant pelat. No està de més animar-se pensant, com aquell senyor, que al cap i a la fi tens tots els diners que es necessiten per a tota una vida, a canvi que et moris aquesta tarda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
