Article de Jorge Fauró Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
França ja no és el que era
L’ascens de la ultradreta i l’enfonsament dels partits tradicionals al país veí deixen Europa sense el seu gran referent polític i cultural de les últimes dècades
Hi va haver un temps en què ser francès representava el cim de la civilització occidental. La ‘grandeur’. Tot el que procedís del país veí era sinònim de sofisticació i desig, l’elegància de l’‘haute couture’ i les exquisitats de la ‘nouvelle cuisine’, d’Yves Saint Laurent a Paul Bocuse; l’ensenyament de l’idioma a les escoles fins que l’anglès es va imposar com a llengua universal; els ‘bouquinistes’ del Sena, els cafès del Barri Llatí i Kiki de Montparnasse; el vi de Bordeus, el xampany de veritat i les platges de Normandia; la màgia dels castells del Loira i el Mont Saint-Michel; les vacances de la ‘jet set’ a Saint-Tropez i el passeig de les estrelles de Cannes; el luxe indecent de la Costa Blava, l’Avenue Montaigne i la mort d’una princesa britànica al Pont de l’Alma. «La moda s’esvaeix, només l’estil es manté igual», va dir Coco Chanel. Els francesos exportaven estil fins i tot per franquejar la seva frontera i veure pel·lícules a Perpinyà, ‘comme il faut’. Fins i tot Michel Platini va ser Pilota d’Or tres anys consecutius en una època en què com a nació no donava ni per a una patxanga de casats.
I de sobte, França va perdre l’estil.
¿On ha quedat, aquella grandesa? Debatent-se entre un centrista sense pedigrí i el feixisme de Le Pen i Zemmour, la França de Vichy 82 anys després. Vargas Llosa, que és peruà i espanyol i membre de l’Acadèmia Francesa, va encunyar el 1969 una de les grans arrencades de la història de la literatura, aquella de Santiago Zavala mirant «sense amor» cap a l’avinguda Tacna: «‘¿En qué momento se jodió el Perú?’». ¿En quin moment li ha passat el mateix a França? Jean Moulin es deu estar regirant a la seva cripta del Panteó.
¿És França més rica que fa unes dècades? Rotundament, sí. Econòmicament i culturalment, com ho corroboren les seves dades d’evolució de la riquesa, la creació d’ocupació o la inflació, fins i tot en temps de covid i en el context d’una guerra a Europa. El cine, la música o l’esport francesos continuen vivint un gran moment i res fa presagiar que la literatura i la resta de les belles arts del país estiguin amenaçades per la influència de cultures com la italiana, l’espanyola, la britànica o el sempre exportable model americà.
Ara bé, França, com molts altres països de l’entorn, Espanya inclosa, ha registrat en les últimes dècades un canvi generacional tan brusc, tan d’immersió de la nova realitat social i cultural, amb la incorporació d’aquests nous francesos arribats d’altres països, que les classes dirigents (polítiques, econòmiques, culturals) no han sigut capaces ni de digerir ni d’interpretar el naixement d’una nova nació, sense adonar-se que aquest incipient estat social abocava el país a un ‘big bang’ que havia d’haver provocat el seu reverdiment com a Estat referent del continent. En lloc d’això, i en el que ha de constituir un avís per a Espanya (ja estem observant el creixement imparable de la ultradreta), va derivar aquest nou escenari antropològic cap als extraradis de les grans ciutats o el va arraconar a determinats barris dels centres urbans, a les grades dels radicals als camps de futbol i en moviments marginals que la sempre gelosa elit cultural gal·la va esquivar al marge de l’històricament acceptable i el socialment establert. ¿És França més rica que fa unes dècades? Rotundament, sí, però no tots accedeixen a participar en aquest enriquiment en la mateixa mesura. Aquests nous francesos no resideixen a Le Marais, sinó que estan condemnats als suburbis, amb grans beneficis socials, però sense l’acceptació que legítimament els correspon i, per tant, destinats a un futur difícilment esperançador. I llavors va ser quan es va espatllar el Perú.
L’ascens de la ultradreta i l’enfonsament dels partits tradicionals constitueixen avui la foto fixa d’un país la radiografia del qual no es pot entendre a Europa com a reflex de res exemplaritzant. En vista del que està passant a Espanya, aquí som a un parell d’eleccions de rebre el mateix diagnòstic. Per molts països, França és com aquest líder que els altres esperen per fer el primer pas. Si res hi posa remei, tard o d’hora veurem Marine Le Pen asseguda a l’Elisi i a partir d’aquí hi haurà barra lliure a Europa. Alguns, com a Castella i Lleó, ja hi han demanat la primera ronda. ¿Atenció, cuina?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
