L’enuig algerià amb Espanya, una rebequeria històrica

Ho vulguem o no, Espanya molt poc pot fer-hi, i el pla d’autonomia és l’única alternativa factible, sense oblidar d’altra banda que necessàriament milloraria les condicions de vida del castigat poble sahrauí. Ara bé, és evident que Sánchez ha cedit al xantatge de Mohamed VI a canvi, entre altres coses, de controlar la pressió migratòria sobre Ceuta i Melilla. Però l’enorme enuig d’Alger amb Espanya no s’entén bé sense la rivalitat regional que l’enfronta al Marroc, inicialment per la delimitació de les fronteres entre els dos estats, i que ha anat creixent fins al punt que avui són declarats enemics. Tampoc es comprèn gaire bé l’enuig algerià sense analitzar per què Espanya va preferir abandonar el Sàhara Occidental el 1976 en benefici del regne alauita, en un moment en què també l’espanyolitat de les Canàries estava en dubte. Algèria és una república d’origen socialista que des de la seva independència el 1962 ha anat virant cap a un nacionalisme panislamista recolzat en una casta militar. Després de guanyar la guerra a França, es va convertir en un far dels moviments de descolonització, i entre moltes altres causes va socórrer el minoritari independentisme canari i el nacionalisme sahrauí. 

Notícies relacionades

¿Quant gas es juga Espanya davant l’amenaça d’Algèria d’apujar-lo de preu?

Draghi aconsegueix augmentar en gairebé un 50% les importacions de gas algerià a Itàlia

Alger va ser la base operativa des de 1964 del Moviment per a l’Autodeterminació i Independència de l’Arxipèlag Canari (MPAIAC), liderat per Antonio Cubillo, que va aconseguir el reconeixement de l’Organització per a la Unitat Africana (OUA) i va expandir les tesis a favor de la «descolonització» de les Canàries. Cubillo era partidari d’un doble procés de lluita armada –canari i sahrauí– davant Espanya, per la qual cosa Algèria també va passar a donar suport a la independència del Sàhara Occidental en el marc d’una estratègia que li obriria el camí cap a l’oest, en rivalitat amb el Marroc. Com ha escrit l’historiador Xavier Casals, el suport d’Algèria al Front Polisario «va marcar el destí» de la colònia espanyola en benefici del Marroc. El Govern del franquista Arias Navarro va témer que una república sahrauí sota la tutela algeriana reforcés al MPAIAC i portés a qüestionar als fòrums internacionals l’espanyolitat de les Canàries. En canvi, el Marroc no tenia cap pretensió sobre l’arxipèlag i reconeixia obertament la seva secular pertinença a Espanya. 

Després de l’abandonament del Sàhara, el qüestionament de l’espanyolitat de les Canàries auspiciat per Algèria va impactar en el delicat procés de transició democràtica. El 1978, l’OUA va demanar a l’ONU que considerés l’arxipèlag com a territori per descolonitzar, obligant una acció contundent del Govern d’Adolfo Suárez tant dins com fora d’Espanya. L’abril d’aquell any, tots els grups del Congrés, incloent-hi els nacionalistes catalans i bascos, van rebutjar l’autodeterminació de les Canàries. Als fòrums internacionals, la qüestió va quedar conclosa el 1981, quan l’OUA va descartar definitivament el caràcter colonial de l’arxipèlag, que es constituiria en comunitat autònoma l’any següent. En definitiva, l’actual enuig algerià respon no només als errors que ha comès el Govern Sánchez a l’anunciar el seu canvi sobre el Sàhara, sinó sobretot a una actitud de rebequeria per l’èxit final del seu enemic marroquí.