Article de José Luis Sastre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tampoc exagerem amb el populisme
Era tard per manifestar-se o per reaccionar. Quedava l’opció de lamentar-se poc i a casa, perquè en públic ja no es podia
Hi havia una vegada un país avançat que veia les guerres de lluny i que, com els altres, va patir una crisi i després una altra i després una pandèmia, tot i que l’Estat sempre va ser allà, rebent les exigències dels més liberals, que demanaven abaixar impostos mentre reclamaven altes cotes de protecció social. Sempre va ser allà, és veritat, encara que no acabés amb les desigualtats ni impedís les trames de corrupció. Malgrat tot, el país tirava perquè d’això es tractava: de tirar i de seguir, malgrat tot. Hi havia cert grau de benestar en la societat i la gent procurava la seva pròpia felicitat, apuntalada en una sèrie de prestacions bàsiques que ningú discutia: educació i sanitat públiques, progrés econòmic i drets socials ben desenvolupats. Era un món modern, a estones fins i tot feliç, que la majoria assentava en el reconeixement de la igualtat, el respecte i la possibilitat d’expressar-se en llibertat, de votar i de manifestar-se, d’acudir a tribunals justos i altres garanties que van ser només anhels per a les generacions precedents.
Entretots
Que les coses anessin a millor no implica que sempre anessin bé. No anaven bé per a molts, que no podien progressar i per als quals faltaven recursos. Hi havia gent que acumulava sensacions de greuge i d’altres que proposaven maneres diferents de fer les coses. En realitat, es van barrejar alhora diverses metxes –o les van barrejar, o les van deixar barrejar–: econòmiques, ideològiques, identitàries i socials. Va fer falta, és clar, el concurs de les notícies falses i també que es desacredités les institucions que anomenaven «el sistema», en una generalització comuna, perquè es generalitzava molt en general: entre bons i dolents, entre patriotes i traïdors o entre bonistes i realistes. N’hi havia també de nostàlgics, resolts a prendre tots els focs. O reaccionaris. I, segons creixien les injustícies i les crisis, van anar arribant a aquell país partits que portaven solucions senzilles. Solucions màgiques al preu de la intolerància.
Notícies relacionadesAquells líders van anar guanyant els votants que d’altres perdien i així van acabar fent-se un lloc: als parlaments i en alguns mitjans i, per descomptat, entre altres partits, que els van prendre com a socis. A poc a poc, el seu discurs es va naturalitzar i de sobte els diputats podien veure’s en un ple discutint sobre una premissa racista, encara que fos per rebutjar-la: què importava, si el propòsit no era aprovar cap llei, sinó fer soroll. Col·locar un dubte davant de cada certesa. Sospitar dels consensos.
A partir d’allà, aquests partits van anar creixent i va resultar que els propòsits que semblaven fets per cridar l’atenció –restriccions sobre els polítics, sobre els jutges, sobre els periodistes, sobre els drets, sobre la igualtat– no eren provocacions i prou. Eren provocacions i alguna cosa més: polítiques, amb totes les seves conseqüències. No obstant, era tard per manifestar-se o per reaccionar. Quedava l’opció de lamentar-se poc i a casa, perquè en públic ja no es podia. Lamentar-se i recordar que, quan es va produir el primer dels retrocessos i amb prou feines se li va donar importància, es va sentir de fons com algú ho desdenyava: «Tampoc exagerem».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
