Almeida, en mans d’Ayuso | Videoanàlisi de Verónica Fumanal

Des que la dimensió nacional d’Almeida va arribar no a causa del seu lideratge municipal, sinó com a portaveu de Casado, la seva popularitat va anar caient i el seu prestigi s’ha anat devaluant, fins i tot en el seu propi electorat. Va abandonar l’estratègia del diàleg amb tots els grups municipals perquè aquesta manera d’entendre la política xocava frontalment amb la de Casado, que convertia l’oposició al Govern en tot el seu principal programa polític. Quant a les formes, com a alcalde graciós, faixador i planer que passejava per Madrid i es presentava el primer en qualsevol circumstància, com quan va explotar un edifici a la porta de Toledo, es va convertir en el defensor de les maniobres de Génova, explicant l’inexplicable, contra Pedro Sánchez, i això el va invalidar per mantenir interlocucions honestes amb els partits de l’oposició a Madrid, però també contra Ayuso.

Ostatge o còmplice

Almeida es va convertir en l’ostatge voluntari o còmplice necessari de l’estratègia orgànica de Génova contra els plans d’Ayuso: convertir-se en la presidenta del PP de Madrid, una fita que aconseguirà el 21 de maig per obra i gràcia d’Alberto Nuñez Feijoó, que en sap força, d’estalviar-se problemes. ¿Per què ostatge voluntari o còmplice necessari? Perquè Almeida va coquetejar amb la idea de presentar una alternativa a Ayuso per presidir el partit madrileny, aixecat pel recolzament orgànic de Génova. Durant mesos, va defensar l’opció de Teodoro García Egea de retardar el màxim possible el congrés de la Comunitat de Madrid, a més de no negar –per tant, en política significa afirmar– que podria aspirar a competir contra la de Chamberí. 

Ayuso va anticipar el següent pas contra el seu lideratge amb l’acusació d’espionatge contra la direcció nacional del seu partit que incloïa la participació de l’ajuntament en la trama. Almeida es va veure obligat a comparèixer per aclarir la qüestió, que es va saldar amb la dimissió del càrrec municipal, Ángel Carromero, i de tota la direcció nacional del partit, però en el dia d’avui els madrilenys no saben en què va quedar el tema de l’espionatge i si amb diners públics es va espiar Ayuso o els seus familiars. 

Lles mascaretes

Si la sospita del ‘Solgate’ enfosquia la figura ja minvada d’Almeida, el cas dels Medina i Luceño s’endinsa més en la malmesa gestió d’Almeida. Per segona vegada, l’alcalde s’ha vist obligat a comparèixer per intentar explicar si el seu cosí va tenir res a veure en la contractació, per què l’ajuntament va pagar un preu desorbitat per sobre del mercat, per què ell mateix va trucar a Medina per agrair-li una donació si no sabia que s’havia contractat gràcies a la seva mediació, i el més important... Per què l’Ajuntament no va denunciar el frau al comprovar que era material defectuós. 

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Després de la compareixença de l’alcalde per la trama d’espionatge denunciada amb Ayuso, Almeida va dimitir com a portaveu i va desaparèixer diversos dies d’escena, exactament igual que ara que la Fiscalia Anticorrupció ha evidenciat el frau de Medina i Luceño que involucra el seu cosí i que evidencia que l’ajuntament va ser estafat i el seu Govern no ho va denunciar.

Des del 2020, Almeida ha passat de ser el líder madrileny amb una imatge pública més sòlida a un alcalde molt tocat a nivell intern i extern per polèmiques orgàniques i de gestió. El seu lideratge està molt minvat i la seva lluita interna amb Ayuso l’ha deixat feble també entre les bases del seu propi partit. I la paradoxa final és que quan el 21 de maig la presidenta madrilenya ho sigui també del PP, serà ella qui decidirà sobre el futur polític d’Almeida, que ha quedat a les seves mans.