Article d’Ernest Folch Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

‘Catalangate’: ¿fiscalització o propaganda?

Els mateixos que amb raó fiscalitzen l’independentisme ¿ens explicaran ara qui i per què han ordenat aquest escandalós ‘Catalangate’?

3
Es llegeix en minuts
‘Catalangate’: ¿fiscalització o propaganda?

EFE / ANDREU DALMAU / AFP / MENAHEM KAHANA

Han hagut de ser una universitat canadenca i una revista nord-americana els que hagin fet públic un dels escàndols d’espionatge coneguts més grans de la història d’Europa. Investigat per CitizenLab (de la Universitat de Toronto), i difós per la rigorosa ‘The New Yorker’, hem conegut un esborronador i massiu espionatge a més de cinquanta càrrecs, polítics, activistes i periodistes independentistes a través del cèlebre Pegasus, l’edificant ‘software’ d’espionatge impulsat pel Govern israelià, el mateix que per a un cert independentisme havia de portar Catalunya fins a la victòria final. La primera notícia de la irrupció del Pegasus en el procés va ser l’espionatge ja sabut a l’expresident del Parlament Roger Torrent, però el que hem sabut ara supera tot l’imaginable: entre els espiats hi ha els quatre últims presidents de la Generalitat, Pere Aragonès inclòs, els exiliats Clara Ponsatí i Toni Comín, activistes com Elisenda Paluzie, advocats com Andreu Van den Eynde, Gonzalo Boye i Jaume Alonso-Cuevillas. Els que formen la llista d’espiats, que té el dubtós gust d’incloure Txell Bonet i Diana Riba, parelles dels presos Jordi Cuixart i Raül Romeva, i periodistes com Josep M. Ganyet, tenen només un denominador comú: ser independentistes. És a dir, que qui sigui que hagi premut aquest botó, tenia com a únic objectiu la persecució ideològica, feta a més sota l’empara d’un Estat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La qüestió és que després de l’esclat del #Catalangate, batejat així per CitizenLab, hi ha hagut l’habitual diferència de cobertura entre els mitjans catalans i els de la resta de l’Estat: a Catalunya, ampli seguiment i obertura de tots els digitals; en la gran majoria de premsa estatal, amb l’excepció d’‘El País’, la notícia ha sigut tractada com un breu o directament ignorada. Una vegada més, el sistema mediàtic estatal demostra que se sent molt més còmode parlant de les misèries de l’independentisme que de les seves pròpies vergonyes. Agradi o no, a Catalunya hem fiscalitzat amb raó, des de l’1-O, tots els errors, contradiccions i mentides de l’independentisme. L’hem escrutat des de fora i des de dins, s’han denunciat les maniobres gens edificants dels partits, la distància entre el que proclamaven i el que no van fer, les seves debilitats, els seus interessos ocults i, fins i tot, les seves corrupcions. A aquesta dura però necessària introspecció, s’hi ha sumat tota la premsa estatal, ja que no tenia cap cost fer-ho: els mitjans pròxims a l’extrema dreta s’alegren amb les folklòriques crisis del Govern català, però es posen de perfil amb les comissions saudites del rei emèrit. En qualsevol cas, amb cobertura estatal o no, amb intencions honestes o no, al final això són, o haurien de ser, les regles del joc de la democràcia: arribar fins al final dels fets, agradin o no al poder, agradin o no als protagonistes. Però el que no val és denunciar només cap a una direcció i vestir-ho, a més, d’objectivitat. El que no val, en aquest escabrós ‘Catalangate’ és no fer-se les preguntes pertinents: ¿Qui i per què va ordenar l’espionatge? ¿A càrrec de quin pressupost es va comprar la llicència per fer servir el Pegasus? ¿Amb quin criteri es va decidir la llista d’espiats? ¿Quan i qui compareixerà per donar explicacions oficials a una vergonya semblant? És molt probable que la majoria d’aquestes preguntes ingènues quedin durant anys sense resposta, si és que algun dia les arribem a conèixer. Però ja que probablement no en sabrem res, almenys que quedi constància que fiscalitzar només cap a un costat posa en evidència el presumpte fiscal.