‘Catalangate’: ¿fiscalització o propaganda?

La qüestió és que després de l’esclat del #Catalangate, batejat així per CitizenLab, hi ha hagut l’habitual diferència de cobertura entre els mitjans catalans i els de la resta de l’Estat: a Catalunya, ampli seguiment i obertura de tots els digitals; en la gran majoria de premsa estatal, amb l’excepció d’‘El País’, la notícia ha sigut tractada com un breu o directament ignorada. Una vegada més, el sistema mediàtic estatal demostra que se sent molt més còmode parlant de les misèries de l’independentisme que de les seves pròpies vergonyes. Agradi o no, a Catalunya hem fiscalitzat amb raó, des de l’1-O, tots els errors, contradiccions i mentides de l’independentisme. L’hem escrutat des de fora i des de dins, s’han denunciat les maniobres gens edificants dels partits, la distància entre el que proclamaven i el que no van fer, les seves debilitats, els seus interessos ocults i, fins i tot, les seves corrupcions. A aquesta dura però necessària introspecció, s’hi ha sumat tota la premsa estatal, ja que no tenia cap cost fer-ho: els mitjans pròxims a l’extrema dreta s’alegren amb les folklòriques crisis del Govern català, però es posen de perfil amb les comissions saudites del rei emèrit. En qualsevol cas, amb cobertura estatal o no, amb intencions honestes o no, al final això són, o haurien de ser, les regles del joc de la democràcia: arribar fins al final dels fets, agradin o no al poder, agradin o no als protagonistes. Però el que no val és denunciar només cap a una direcció i vestir-ho, a més, d’objectivitat. El que no val, en aquest escabrós ‘Catalangate’ és no fer-se les preguntes pertinents: ¿Qui i per què va ordenar l’espionatge? ¿A càrrec de quin pressupost es va comprar la llicència per fer servir el Pegasus? ¿Amb quin criteri es va decidir la llista d’espiats? ¿Quan i qui compareixerà per donar explicacions oficials a una vergonya semblant? És molt probable que la majoria d’aquestes preguntes ingènues quedin durant anys sense resposta, si és que algun dia les arribem a conèixer. Però ja que probablement no en sabrem res, almenys que quedi constància que fiscalitzar només cap a un costat posa en evidència el presumpte fiscal.