Ni d’aquí ni d’allà

Em refereixo a aquells fills d’immigrants que senten que no són ni d’aquí ni d’allà. Ara, amb l’excepcional treball periodístic del documental ‘800 metres’ sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils, s’ha tornat a parlar de com es van radicalitzar aquests joves. Però durarà poc, perquè és un tema que cou. I que com a societat ens hauria d’avergonyir.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Soc una segona generació. Filla d’un matrimoni que va deixar amb pena casa seva perquè els seus fills poguessin aprendre alguna cosa més enllà de les quatre lletres que va ser el que ells van arribar a saber. Vam estudiar, però mai vam ser iguals. I no perquè ho sentís jo, sinó perquè, malgrat poder destacar, sempre estaves de prestat, sempre eres de segona classe. Em vaig esforçar perquè em valoressin per les meves aptituds, no per la meva persona, perquè això, com bé diu la paraula, és personal. Però ni amb dades objectives aconseguia obtenir el lloc que em mereixia. Vaig rebre contestacions com que el meu català era molt de l’Hospitalet. I jo pensava que Hospitalet també era Catalunya. Em sabia encara més greu quan arribava al poble dels meus pares i els que s’havien quedat allà deien: «Ja venen els forasters», referint-se als «catalans» i als «madrilenys» que havien emigrat. ¿D’on era jo? Tant aquí com allà, no era d’enlloc. No sense patir, m’ho vaig empassar i vaig seguir endavant.

I si aquesta ha sigut la meva experiència venint del mateix país, què podem esperar dels nois que venen d’un altre continent. Amb un color de pell diferent i una societat on la religió té un pes descomunal. ¿Què vol dir estar integrat? Parlar la mateixa llengua, estar escolaritzat, tenir feina... Tenim molt a fer i tot comença pel respecte. Ningú tria on neix i ningú deixa casa seva per gust per anar a una terra estranya. Hem de veure les segones generacions com un capital, un pont cultural. Però per a això fa falta tractar-los com a iguals. Sense recel. Sentir que pertanys a un lloc és que t’ho facin sentir de debò, no que et deixin ser allà i que hi hagis d’estar agraït. Pensem que els agents radicalitzadors juguen amb aquesta falta d’arrelament per adoctrinar ments joves. Joves amb cors tendres i cervells mal·leables que només volen que els valorin i que els facin sentir necessaris.