Article de José Luis Sastre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Netflix: violència, por, angoixa
S’ha arribat a convertir en un ritual passar les hores mirant les pel·lícules i sèries que podríem veure i no ens fan el pes, que ja hem vist, que li agraden a dos membres de la família però no als altres dos, que podríem reproduir malgrat que són massa llargues o massa curtes o massa velles
Es veu que Netflix ha caigut en la borsa aquests dies tot i que té més de 200 milions d’usuaris, que són molts, fins i tot per a una companyia global. Les coses, no obstant, no estan en el que es té, sinó en el que es vol, que és –sobretot si s’és una companyia global– tenir més cada vegada: créixer i créixer, perquè han creat el món de manera que no ens conformem amb res. Diuen que és pel capitalisme, però potser és una altra cosa: tendim a mesurar-nos –i tendeixen a mesurar-nos– conforme a les nostres expectatives i això, a més de donar clientela als psicoanalistes, permet que hi hagi èxits que es presenten com a fracassos. Al cap, sempre tenim raons a mà per treure-li importància.
El problema amb Netflix l’han atribuït que la plataforma té més competència, tot i que això en realitat li passa a qualsevol: decompetidors n’hi ha a tot arreu. També diuen que segurament és per culpa del capitalisme, però és el mateix: quan parlen del sistema econòmic, en el fons estan parlant de la condició humana. La cosa és que Netflix, que va obrir un model basat a renovar el negoci dels vells videoclubs, està vivint una crisi que té a veure amb l’oferta. No perquè sigui poca i feta per a adolescents, al contrari del que s’ha escrit, sinó perquè n’hi ha molta.
Notícies relacionadesS’ha arribat a convertir en un ritual passar-se les hores mirant les pel·lícules i sèries que podríem veure però no ens fan el pes, que ja hem vist, que li agraden a dos membres de la família però no als altres dos, que podríem posar malgrat que són massa llargues o massa curtes o massa velles. La nit s’allarga passant el comandament i descartant sèries de les quals es parla molt i que ens ajudarien a passar l’estona però que, al clicar al ‘play’, ens avisen que no estan recomanades per als que som, perquè hi ha llenguatge malsonant o nuesa o sexe o el que més hi sol haver: violència, por, angoixa. Tot té una etiqueta. Tot pot ser un risc. Tot s’assembla a la vida real. I no havíem vingut a això.
Hi ha l’opció de veure igualment el que ens doni la gana, és clar, però suposa una proesa superar tant obstacle entre un catàleg inesgotable i aquestes qualificacions que afirmen que posen pel nostre bé, igual que abans posaven els rombes. El resultat és que requereix molta perícia invertir la nit de divendres a triar la pel·lícula o sèrie que no volem veure: és un gènere en si mateix i és esgotador, perquè quan trobes un contingut que et ve de gust i que ha passat els filtres dels jutges del puritanisme, resulta que ja s’ha fet tard i que és millor apagar la televisió. Potser és això el que anàvem buscant; no amb Netflix, sinó amb les altres coses. Amb allò de viure, vaja: saber que tenim on triar, que d’altres l’han vist abans per protegir-nos del que porten dins i que, al final de tantaes voltes, el millor és deixar certes històries per més endavant i esperar que un llibre, com de costum, ens faci anar al llit, ens acompanyi i ens digui bona nit. No seríem ningú sense les nostres contradiccions.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
