La sang no se’n va

El Govern de Boris Johnson ha anunciat que enviarà a Rwanda els sol·licitants d’asil que arribin al Regne Unit a través del canal de la Mànega. No importa d’on procedeixin, ni la seva història personal, ni les càrregues que arrosseguin. Sense ser escoltats, seran traslladats –¿deportats?– al magatzem del material sobrant. Al cap i a la fi, reconèixer que els desesperats tenen alguna cosa a dir seria assumir que són dignes de drets, que són tan persones com els ciutadans anglesos.  

Al febrer es van complir cinc anys de la Declaració de Malta, l’acord aprovat pels 28 caps d’Estat i de govern de la UE que va convertir Líbia en el guardià del Mediterrani central i va condemnar a ser presoners d’aquest Estat fallit aquells migrants que intentaven arribar a Europa. Des d’aleshores, es calcula que unes 82.000 persones han sigut interceptades al mar i conduïdes a Líbia, on són víctimes de detencions arbitràries, condicions inhumanes de reclusió i treball forçat. Això sí, no cauen en mans de les milícies o els traficants. 

La nit del 8 al 9 d’abril van ser alliberades a Bani Walid (a l’oest de Líbia) 195 persones, incloses 20 dones i un nen. Havien sigut colpejades, electrocutades, violades dia i nit. Els seus familiars rebien fotos i vídeos de les tortures. Si no pagaven, els retinguts eren assassinats.  

L’actuació de la guàrdia costanera líbia també suma arbitrarietats. Al març, Alemanya va anunciar que el seu Exèrcit ja no li proporcionaria més entrenament «en vista de l’inacceptable comportament repetit per part d’unitats individuals de la guàrdia costanera líbia cap als refugiats i migrants», segons va afirmar Andrea Sasse, portaveu del Ministeri de Relacions Exteriors. 

Investigadors de les Nacions Unides estan mirant de verificar informacions sobre fosses comunes on hi ha cadàvers de migrants. També estan recollint testimonis esgarrifosos de tortures. «Les agressions contra els migrants són comeses de forma generalitzada per actors estatals i no estatals amb un alt nivell d’organització i amb l’impuls de l’Estat. Tot això suggereix crims de lesa humanitat», ha afirmat Chaloka Beyani, membre de la missió.  

Crims de lesa humanitat. ¿Podem rentar-nos les mans de tota aquesta sang? Des de 2015, la UE ha destinat 700 milions d’euros per «tractar la situació de la migració a Líbia». Una ingent suma de diner públic europeu que acaba en mans d’organitzacions de criminals i traficants. Diners no només destinats a la mort, sinó també a convertir-nos en còmplices del més abjecte tràfic de persones, blanquejat per tractats de vergonya.  

Després de l’acord del Govern d’Espanya amb el Marroc per la qüestió del Sàhara, s’ha frenat l’arribada de migrants. Durant els últims anys, el control o la distracció de la frontera marroquina ha seguit el ritme de les trobades o desacords polítics entre els dos països. El cínic tauler de joc del regne alauita. Ara, l’Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH) ha denunciat batudes i arrestos massius duts a terme per les autoritats marroquines contra migrants subsaharians irregulars. Els allunya de la frontera amb Espanya. Simples peons de la partida.  

Notícies relacionades

Vint-i-cinc immigrants de la nau de Gorg de Badalona es queden al carrer després de sortir de l’alberg

Sánchez parla amb Mohamed VI per «consolidar» el seu gir sobre el Sàhara

Quan la ultradreta escampa el seu discurs d’odi, cau en terreny abonat perquè, d’alguna manera, els governs d’Europa ja han arrabassat als migrants la seva humanitat. Els han convertit en éssers mancats de drets. Càrregues que es poden enfonsar al mar. Sobrants susceptibles de ser colpejats, menyspreats, agredits. I ho hem permès. Governs i ciutadania han conformat un sistema de vasos comunicants. Amb el nostre vot. Amb el nostre silenci.  

Una política migratòria acusada de cometre crims de lesa humanitat és una taca massa profunda, massa sinistra. Irremeiablement, el racisme i la xenofòbia calen als carrers. Com la sang de les víctimes.